Sobirania. Efectes secundaris.

Dèiem ahir que la sobirania, sense súbdit no existeix. Si inicialment estava composta per un sobirà i molts súbdits, quan la quantitat de súbdits va començar a augmentar, que va ser molt aviat, si bé la titularitat de la sobirania va continuar sent unipersonal, l’exercici de la mateixa es va anar estenent al voltant del titular. Primer la família més directa, després la no tan directa i molt aviat la cort.

Com que l’exercici de la sobirania dóna moltes satisfaccions, resulta expansiu de per si, i cada vegada abraça cercles més amples, de persones i grups que en volen participar, o que creuen que en participen. Moltes vegades és un efecte il•lusori. Virtual en diríem ara. Però s’ho creuen.

Si inicialment fou un rei, després una cort i aviat va infectar tota una ciutat. La “Villa i Corte” en deien.

La constitució espanyola de 1931, Art,5, La capitalidad de la Republica se fija en Madrid.

La constitució espanyola de 1978, Art. 5, La capital del estado es la villa de Madrid.

A part de la curiosa coincidència numeral, la primera diu Madrid sense especificar si província, ciutat o Villa y Corte i la segona diu villa amb minúscula. I ja està. Tothom sap de què parlem i no cal que diem res més. I de fet ni una ni l’altra constitució expliquen de què va.

Els efectes secundaris -danys col•laterals podríem dir- més notables apareixen a força d’anys d’exercici de la sobirania per part d’una ciutat. Totes aquelles persones o institucions que participen del poder en una ciutat capital d’estat, s’autoatribueixen la seva ració de “sobirania” i miren com a súbdits els habitants de la resta del país. Qualsevol institució: conferencia episcopal, patronal, sindicat intel•lectual o artística etc. i sobretot els mitjans de comunicació, parlen en to doctoral, coneixen a la perfecció què passa i què convé a cada “província”.

No poden entendre que alguna “regió” s’afarti de ser súbdit. No entenen que un súbdit, pugui sentir-se maltractat pel seu sobirà. Per definició un sobirà sempre protegeix, sempre fa el millor pel súbdit. Si el súbdit no ho entén això és perquè està enganyat, o és un traïdor. Un súbdit insubmís és un perill per als altres súbdits, i per a ell mateix.

L’entesa és pràcticament impossible. O gairebé.

Finalment un incís. Una de les víctimes més pregones d’aquesta simbiosi poder/elit, és aquella part de la pròpia ciutadania que no en participa. Ara el “poble“ de Madrid ha començat a adonar-se’n. La pregunta és ¿Podran?

1 d’octubre de 2014.