Sobirà / súbdit

Sobirania és una idea que la història ha anat elaborant al costat de les figures dels reis o emperadors per crear la parella de conceptes sobirà/súbdit que es necessiten l’un a l’altre per mantenir un determinat ordre social. No hi ha sobirà si no hi ha súbdit.

A mitjans del segle 17, els anglesos van matar el seu rei però no van eliminar la sobirania dels reis que van venir després. Se la van repartir entre el rei i una petita minoria de nobles. Amb algunes variacions no significatives encara dura avui dia.

Els francesos, a finals del segle 18, també van matar el seu rei, i li van anul•lar la soberania. Aviat es van adonar, que per odiós que fos ser súbdit, alguna mena de sobirania feia falta per mantenir l’ordre públic. La idea que van tenir -de fet no sé de qui va ser- fou dir i només dir que la sobirania era del poble.

El primer problema que se’ls va presentar era ¿qui era el poble? Van decidir que eren els ciutadans “citoyens “ que evidentment no era tot el poble. Van ampliar la base dels sobirans.

El segon problema que no es van plantejar però que hi era, va ser: si el poble és sobirà, i perquè pugui existir un sobirà ha d’existir un súbdit, ¿qui és aquest súbdit? Aquesta pregunta no l’ha contestada mai cap pensador francès, però l’han contestat amb els fets tots el francesos. El poble sobirà és el poble francès, tots els altres pobles són súbdits reals o en potència (i si no que li preguntin al poble argelí).

Una gran majoria de sobiranies europees ha anat imitant amb més o menys mala gana el model francès per imperfecte que fos -i déu n’hi do- això de la sobirania del poble, i de com posar-la a la pràctica. Cada terra fa sa guerra, diem per aquí, i si bé ho diem metafòricament ha resultat una frase d’un realisme esgarrifós. La guerra ha estat l’instrument més vegades usat pels “administradors” de les sobiranies, que eren dels pobles, precisament contra els pobles.

Aquests administradors de les sobiranies, eren més o menys -més aviat menys i moltes vegades gens- elegits pels ciutadans. I tot i ser un sistema clarament defectuós, és el millor de llarg de tots els sistemes coneguts generant automàticament la terrible idea dominant que és millor no tocar-ho. Ni tan sols de pensament o paraula. I molt menys d’obra.

L’altra idea màgica ve de juxtaposar dos conceptes incompatibles entre si, aprofitant dos mots grecs “demos” i “kratia” i voler-ne fer una paraula única: democràcia. El que significaven al seu origen aquestes paraules i el que signifiquen ara té una relació igual que el que significava àtom llavors i el que significa ara. Físicament parlant, cap relació.

El temps, i l’angunia de pensar, sacralitzen les paraules. I si a més hi ha paraules com “sobirania” que afavoreixen els posseïdors del poder, veureu com tots aquells que se senten copropietaris d’alguna forma de poder, dins i fora de qualsevol país posaran el crit al cel -i si només és el crit, rai- contra qui gosi tan sols parlar-ne. Ja ho sabeu, els diran que són “populistes “ o “separatistes”.

El tema dóna per tant…