Suposem el problema resolt.

Quan estudiàvem la carrera vam aprendre que existien problemes de molt difícil solució, o bé per falta de dades o bé per incapacitat nostra o per falta d’eines matemàtiques a la nostra disposició. Després a la vida professional vam veure que aquests eren els problemes més freqüents.

Convenia aplicar-los el mètode que anomenàvem “suposem el problema resolt” i donàvem a la incògnita buscada un valor que per deducció o per intuïció pressuposàvem, i a partir d’aquest valor estudiàvem les conseqüències que se’n derivaven. Moltes voltes en comptes de provar un valor calia intentar-ho amb dos. Optàvem per aquell que produïa millors conseqüències.

El “problema català“ té dues solucions finals i només dues. Independència o aniquilació de Catalunya.

Sabem que Independència absoluta no la té cap estat. Tots són interdependents. Per això sabem que quan demanem “independència” volem dir “interdependència” com la que té Dinamarca, per exemple. Anar pel carrer cridant INTERDEPENDÈNCIA seria poc melòdic.

També sabem que l’Aniquilació de Catalunya, no seria total, ni un extermini del poble, però sí que seria una reproducció amb mètodes moderns d’allò que va passar el 1939. Els mètodes moderns vol dir bàsicament substituir l’exèrcit pels tribunals, amb la finalitat d’evitar a Europa i a Estats Units, la vergonya de repetir el fet d’haver donat suport a una dictadura feixista durant 40 anys.

Conseqüències altament probables de cadascuna de les dues solucions del problema català:

Primera solució: independència.

Després d’una petita pausa per pair-ho, increment exponencial del PIB, degut a tres factors fonamentals: eufòria de la població, millora de la rendibilitat dels mitjans disponibles, increment de la confiança en tots els camps. Si a aquesta solució s’hi ha arribat per camins raonables, aquesta millora del PIB català repercutirà favorablement en la majoria de ciutadans de la resta de l’estat actual. Tots, evidentment no. Probablement la llotja del Bernabeu, i la Zarzuela hi surtin perdent.

Segona solució: aniquilació de Catalunya.

Profunda depressió de la població. Baixada del PIB català fins el 20% i per tant del 4% de baixada del PIB espanyol. Escruiximent total. Això sí, no hi haurà violència. Europa s’ho mirarà de lluny. Només estarà preocupada per saber com cobrarà el que Espanya li deu, que no és poc.

Tot i saber -que ho saben- quina és la millor solució de les dues, solament se’ls acut dir que no podem votar. I ho poden impedir perquè són els mateixos que a mi no en van deixar votar fins que tenia 45 anys, i ningú me n’ha demanat disculpes.

Si no confiés en els nostres fills i néts, em posaria a plorar.