Perseverar.

   Cal entendre que el punt fort, fortíssim, som nosaltres, els innominats.

Deixant de banda tota la Història anterior al segle passat en què els pobles eren més espectadors i víctimes que actors, veiem que les humiliants derrotes a Cuba i Filipines de l’exèrcit espanyol van coincidir amb una forta embranzida del catalanisme.

La Veu de Catalunya, per una banda i el Cu-cut per l’altra, seriosament un, i amb humor l’altre van  comentar els fets militars. La reacció de les forces armades aquarterades a Barcelona va ser..., llegiu història, val la pena.

Es pot dir que a partir d’aquell moment i durant tot el segle XX, la vida i la política catalanes van estar condicionades (dit suaument) per l’exèrcit espanyol.

Primer la setmana tràgica, després la dictadura de Primo de Rivera, i finalment Franco, tots ells sense solució de continuïtat.

Francisco Silvela, president del govern espanyol a principi de segle, va diagnosticar: “El catalanismo es una enfermedad nerviosa”, i trenta anys després,  en plena República i des d’un escó del Congres Espanyol, el millor filòsof espanyol del segle, Ortega y Gasset, asseverava: “cuando alguien es una pura herida, curarle es matarle, pues esto es lo que acontece con el problema catalán”.

Molt poc després, Franco, intentava curar el problema català.

Va matar a cor que vols cor que desitges... però no va curar el problema catalán.

Veient que Franco s’estava morint i que la pura herida d’Ortega no millorava, els seguidors (d’Ortega i de Franco) van redactar un extensíssim “Manual d’instruccions” per aplicar-lo post mortem del dictador, per aconseguir l’efecte sense que es noti el “cuidado” com deia l’antic decret de Nova Planta.

L’efecte que es volia aconseguir era el manteniment intacte del fons ideològic dominant des de segles al país: centralisme, dogmatisme, autoritarisme.

D’aquest Manual d’Instruccions en van dir Constitució.

Milions de ciutadans la van aprovar, amb pressa per sortir de la presó, sense llegir-la.

L’article 8 diu: Les forces armades…tenen com a missió… defensar la integritat territorial…

L’article 62, punt h) diu: Correspon al Rei  el comandament suprem de les forces armades.

És a dir: problema català resolt. Rei i exèrcit, amb la Constitució queda clar que són la solució.

L’Estat Espanyol ja té una Democràcia plena, (sense especificar plena de què). Ja pot entrar a Europa. Hi entra amb bombo i platerets i la reben amb els braços oberts i la cartera plena. Però, el problema o malaltia catalana no millora… I per postres Europa no permet que l’exèrcit d’un país actuï contra els seus propis habitants.

Aviat l’enginy espanyol troba l’alternativa: allò que no poden fer els militars  ho faran els jutges, que a espanyolitat no els guanya ningú. Faran complir la llei al peu de la lletra, acostumats a fer autos sacramentals i consells de guerra. Però a Europa els jutges saben distingir entre un partit de futbol i un concurs de cançons folklòriques.

Els jutges poden perseguir i castigar mil ciutadans però no poden fer res contra un milió. I ara aquí apareix la meva convicció, sense tenir els coneixements jurídics d’en Boye, de l’inevitable final favorable a la causa catalana.

Dels pilars  que sostenien el temple espanyol, el principal era l’exèrcit que ha quedat fora de joc, el més vistós era la monarquia i ella soleta s’ha llançat a la bassa dels fems. L’Església fins fa poc intocable, entre pederàstia i immatriculacions ja està en llista d’espera. l’Hipermadrilenisme, fins fa molt poc només qüestionat als passos fronterers amb França, ara mesetaris i llevantins comencen a obrir el ulls.

Tinguem paciència, no critiquem massa els nostres politics. Tots ells fan el que saben i el que poden però no el que volen. I de veritat ho crec, el poder som nosaltres.

7 de febrer de 2021.