Només hi ha un final possible: INDEPENDÈNCIA.
Perquè l’altre final comporta la desaparició de tot signe d’identitat pròpia de milions de persones, i això no ho van aconseguir 40 anys de dictadura.
Quan jo tenia 11 anys vaig trepitjar per primera vegada una escola. Al pati la majoria de nens parlàvem català. Quan sonava el timbre ens posàvem en fila i entràvem a les classes. El català desapareixia absolutament i els nens ni ens n’adonàvem.
Fèiem teatre, estudiàvem llatí, matemàtiques, història d’Espanya, (els conqueridors espanyols d’Amèrica tenien un aspecte tan magnífic que les dones indígenes s’entregaven joioses per tenir fills seus fins al punt que un capità d’Almagro, el conqueridor de Xile, va batre el rècord amb 632 fills). Geografia d’Espanya, (Tirón, Oja, Najerilla, Iregua, Leza, Cidacos i Alhama son los 7 afluentes del Ebro en la Rioja) Tot en correcte Castellà. També estudiàvem poetes nostrats, autors de La vaca ciega, (...dando tumbos) o bé El pino de Formentor (Anida entre sus ramas la eterna primavera).
Això durant 7 anys ( com els afluents de la Rioja).
El català ni hi era ni se l’esperava.
Acabat el batxillerat, vaig començar una carrera. Durava 8 anys. I efectivament no es va sentir ni una paraula en català. Això sí, alguna catalanada d’algun professor poc reeducat.
És a dir, 15 anys d’immersió lingüística castellana sense escafandre.
20 anys més d’exercici Professional sense cap més català que el parlat a casa…
Allò que em causa més sorpresa avui és que fins molts anys després no vaig tenir consciència de la canallada a què jo i tothom havíem estat sotmesos.
I allò que tinc més clar és que avui els actuals enemics de Catalunya i de la seva llengua són no solament més febles que aquells, sinó també més estúpids. (v.g. Arrimadas, Llarena). I això em dona esperança.
Aquells eren feixistes i no ho amagaven. Aquests ho són i ho neguen. I alguns són tan rucs que no saben que ho són.
L’Exèrcit perdedor a Cuba, a Filipines i al Riff, però vencedor contra el seu poble es mostrava anticatalà amb orgull. Ara xiula.
L’Església d’aquella època, portava Franco sota pal·li, ara no s’atreveix a condemnar-lo, però no fa fàstics al seu corromput hereu.
Ara han passat la patata calenta als jutges, i la veritat sigui dita a mi em fa molta menys por el seu martellet, que les armes dels militars i fins i tot que les homilies dels bisbes. No oblidem que les armes i les paraules són les dues principals eines del poder.
Potser sí que algun dels nostres “líders” polítics passin cagarrines amb tota la raó.
Ara que parlem de líders..
Tots creiem saber què significa aquesta paraula (els diccionaris remuguen per acceptar-la) i tots creiem que hi ha un dèficit universal d’exemplars, però haver n’hi, n’hi ha.
Certament avui dia rebutgem la figura de pastor que cuida les seves ovelles.
Tampoc estimem la imatge de cabdill que ens condueix a la victòria.
La figura de guia que ens mostra el camí correcte la deixem per a l’escoltisme.
Potser una imatge més acceptada és la d’aquell que corre al davant d’un grup que sap cap a on vol arribar, i que accepta les conseqüències d’arribar primer.
El líder, és necessari? És convenient? És indispensable? Cal que sigui acceptat per tots els corredors? És bo que sigui únic?
Em temo molt que el principal problema és que no hi ha regles escrites en cap evangeli i la més gran sort és que gràcies a això, sempre n’acaba sortint un.
La persona que es converteix en líder serà alhora la més estimada i la més odiada, la més exaltada i la més perseguida, ha de tenir idees clares però no rígides, ha de parlar bé i ha d’escoltar millor.
Cal que inspiri suficient confiança a suficients seguidors. Cal que generi prou entusiasme a un grup no necessàriament molt gran. Cal que sàpiga parlar alt i clar, i que calli quan no sigui oportú parlar.
…sempre n’acaba sortint un, i a nosaltres ens sembla que ja l’hem trobat.
Mireu l’escenari, observeu els candidats, i sobre tot calculem a qui tem més l’adversari…
En qui penseu?
10 de gener de 2022.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada