El Corredor Mediterrani i Ucraïna.

 

Ara que el mapa d’Ucraïna surt contínuament als mitjans de comunicació, fixeu-vos en el punt més occidental on conflueixen les fronteres d’Hongria, Eslovàquia i  Ucraïna. Allí  trobareu una petita ciutat que es diu Záhoni. És l’estació escollida per ser el final del tren que començant a Algeciras, seguint per la costa mediterrània, travessa el sud de França, creua tota la vall del Po al nord d’Itàlia, Eslovènia i Hongria fins a la frontera amb Ucraïna.

Ningú dubta de la superioritat del tren sobre els altres dos mitjans de transport de mercaderies -els vaixells i els camions-  quant a contaminació i en economia.  Ja estan resolts els problemes tècnics d’uniformitat de vies i de tensió elèctrica. El projecte està acabat i el finançament garantit  per part de la Unió Europea. Però…

Està encallat. ¿Quin és el seu pecat original?

És tan senzill com absurd. La línia del tren passa molt lluny de les tres capitals -Madrid, París i Roma- que han de prendre les decisions executives, i les tres, per més que es proclamin capitals  de TOT l’Estat respectiu, la realitat és que el seu entusiasme per qualsevol millora és inversament proporcional al quadrat de la distància entre les respectives places majors i la via del tren.

No cal tenir gaire imaginació per suposar que a Moscou no li fa gaire gràcia, que la ubèrrima  collita de les terres negres ucraïneses s’escapi del seu control, obrint una via d’aigua difícil d’aturar.

I a Kiev? Ves a saber: potser la sospita que la línia de tren arribés lògicament fins a Donetz i Lugansk  que acabaven de guanyar els referèndums, una amb el 78 % i l’altra el  85% de vots favorables a les respectives independències, va posar tan nerviosos els politics de Kiev, que van començar una guerra sense avisar i sense pietat.

Aquesta guerra, va donar una excusa, tan falsa com criminal, a Moscou per cometre la barbaritat d’envair Ucraïna…

No pretenc dir, que el corredor mediterrani, tingui la més petita culpa d’aquest seguit d’estupideses criminals, però sí que pretenc qüestionar l’actual model de distribució del Poder, en Estats Sobirans que perden el respecte als seus propis pobles, inculcant l’animadversió (fins i tot l’odi) als pobles veïns, tinguin o no Estat propi.

La complexitat del problema no ens ha de coartar la llibertat d’enfrontar-lo.

Barcelona, primavera del 2022.