El PSOE s’ha fet gros, i el PP s’ha fer dur, (sense aconseguir fer-se gran cap dels dos).

 

L’any 1974, quan Franco ja començava a fer pudor de mort, el PSOE va celebrar un congrés extraordinari a Suresnes per renovar totalment la cúpula directiva. Van escollir com a màxims dirigents Felipe González i Alfonso Guerra, i van proclamar les resolucions de la seva política, que entre altres punts deien el següent:

.-3   -El PSOE se pronunciará por la  constitución de una  República Española.

.-11 -Reconocimiento del derecho de autodeterminación de todas las nacionalidades ibéricas… la definitiva solución del problema... pasa INDEFECTIBLEMENTE por reconocer el derecho de Autodeterminación...

El 6 de maig de 2006 Guerra apareix a la pantalla de la TV i amb el seu somriure mefistofèlic  sentencia… el Estatuto de Catalunya, (aprovat pel 89% del Parlament Català) lo hemos cepillado i bien cepillado.

És a dir:  donde dije digo, digo Diego. Que traduït al català fa: sempre diré el que em roti.

I això és la meitat del drama, perquè a part d’aquest Partit increïble (que no te’l pots creure mai, vaja) només existeix amb possibilitat de governar l’Estat espanyol, un altre  Partit, aquest perfectament creïble, creïble de ser nítidament Feixista, aprofitant les F gallegues de Franco, Fraga, i Feijo. (Tot s’aprofita).

L’elecció pels catalans és ben senzilla, no acceptem ni tramposos ni feixistes, ni Rei pare, ni Rei fill, i ens encomanem al nostre esperit sant de llibertat. Ei, sense fer volar coloms.

Què cony volia dir Ortega i  Gasset, (cap allà  l’any que vaig néixer jo) al Parlament  de Madrid amb allò de “Cuando algo es pura herida, curar-lo es matar-lo. Pues tal sucede con el problema catalán”.

Ras i curt: Catalunya és i  nomes és, una ferida a un ens de valor infinit  anomenat Espanya.

És probable, que aquesta idea sigui la predominant entre la selecta classe de l’alta Cultura  Madrilenya (ergo Espanyola) i des d’ella es propagui per camins públics i privats a molt bona part  de la península, que hi troba la justificada explicació de qui és el culpable del seu propi endarreriment secular: el nord-est espanyol.

Quan Felipe i  Alfonso s’ho miren des de Suresnes veuen la realitat que es veu des d’Europa, però quan trepitgen suelo patrio (és a dir  Madrid) els  cau la bena dels ulls i descobreixen la Veritat, que curiosament és la mateixa que defensava Franco.