La llibertat.

 

Diu la dita: la llibertat del peix gros, és la mort del peix petit.

Tot conjunt de terres i persones, que volen ser reconegudes com una unitat per entrar a formar part del conjunt de països ja reconeguts com Estats, s’ha d’esforçar per demostrar que té les característiques de solidesa indispensables. Ha de mostrar duresa suficient per aparèixer nítidament  indigerible, per qui la pretengui engolir.

L’actual organització Espanyola en Comunitats Autònomes és una ficció basada en el model clàssic anomenat de Procust. Aquest personatge de la mitologia grega, mig bandoler mig hostaler, acollia a tots els caminants cansats a dormir al seu hostal. Els acompanyava amablement  al dormitori  i els invitava a estirar-se al llit. Quan dormien els visitava.

Als que eren baixets i els sobrava llit, els lligava I els estirava les cames  fins que l’ocupaven tot, I als que eren massa  alts i els peus els sortien del llit, simplement els hi tallava, tot per defensar la necessària igualtat entre els homes, deia.

Actualment cap Comunitat Autònoma espanyola, no pot seguir el seu propi camí, ni a peu ni caminant, d’acord amb com interpreta la igualtat la Comunitat/Estat  Madrileny, d’acord amb  Procust. Això fa inevitable que alguna Comunitat necessiti convertir-se en Estat per sobreviure, allunyant-se del peix gros que apel·la a la pròpia llibertat per matar el peix petit. És, ras  i curt un simple problema de supervivència.

Donant una mirada ràpida al conjunt dels aproximadament 200 països, reconeguts com Estats independents, veiem que Catalunya supera a més de 50 d’aquests, en totes les condicions i característiques exigibles -superfície, població, nivell cultural, economia, etc.- per entrar a formar part de  l’ ONU. Tècnicament i racionalment no hi ha cap problema.

HI ha un inconvenient i només un, però: la gran, la profundíssima animadversió, barreja d’odi, enveja i desconeixement del fet català, per una bona part de la ciutadania espanyola, aprofitada ahir, avui i demà, pels grans partits polítics espanyols (hereus directes del franquisme) per mantenir el model “unitari”, interpretant en aquesta comèdia, un paper indispensable el PSC (Partit Semi Català).

De fet la guerra civil espanyola, ja va ser en molt bona part una guerra d’Espanya contra Catalunya, amb l’excusa de lluitar contra els  “rojo-separatistas” tots al mateix sac, i la victòria del feixisme espanyol fou absoluta, amb un estrepitós silenci de l’Europa democràtica, que encara dura avui, (el silenci estrepitós).

La rentada de cara de l’anomenada “transició” per a nosaltres els catalans va consistir en deixar-nos sortir de la “masmorra” (cel·la subterrània) en què ens tenia tancats Franco, per quedar-nos al pati de la presó, amb  la clara advertència, que  intentar saltar la tàpia era un delicte de sedició (Rebel·lió contra l’autoritat establerta; justa o injusta, altra vegada sense especificar).

No han tardat gaire a veure que això de  “sedició” vol dir allò que li roti al que mana (se dicere= dir-se a si mateix) i corrent el risc, el que mana avui, de no manar demà.

D’aquí neix la gran veritat històrica, que afirma que  si l’autoritat és injusta la rebel·lió és justa,  i completament necessària. Veritat però oblidada a totes, absolutament a totes les Constitucions.

Però la Història no la fan les constitucions.

La Història la fa la dita: En defensa de la seva pròpia llibertat, el peix gros es menja el peix petit, excepte quan el peix petit és més llest i fuig a temps.

15 de novembre de 2022.