Consens? Monarquia?

 

El que consent no diu res. El que no diu res, consent.

Sembla ser que això és el que ens demanen, que callem d’una vegada. Confonen consentir amb consensuar. Si no ens deixen dir res del que volem dir, no podem consensuar res. Volen que ens neguem a nosaltres mateixos. I no és un joc de paraules.

Com sí que ho és, el que fan Pedro Sánchez i tota la colla de ministres, polítics, periodistes, etc. que repeteixen que davant l’evidència de la corrupció absoluta de l’emèrit  carallot, es pot condemnar la persona però no es jutja la monarquia. Com si diguéssim que Robespierre i companyia només van guillotinar Lluis XVI, i no la monarquia. Si aquesta va desaparèixer després, va ser pura coincidència.

Però resulta que el problema és exactament al revés. La realitat diu que Lluis XVI, Juan Carlos I, i tots el reis del món haguts i per haver, tendeixen a ser corruptes precisament pel fet de ser reis. És sabut que al llarg de tota la Història i a l’ample de tot el món, dintre de les famílies reials és on s’han comés més parricidis, més fratricidis, més violacions, i s’han tingut  harems, eunucs... i un llarguíssim reguitzell  de crims de tota mena.

Els porcs no són per naturalesa més bruts que altres animals, però si la cort on viuen està plena de merda… ara m’adono que usem la mateixa paraula “cort” per designar el lloc on viuen els reis  o els porcs.

Quina mala llet la llengua catalana! Mestre Fabra, se us va escapar?

És ben cert que avui dia les granges modernes de porcs acostumen a estar força netes, cosa que també passa amb aquella mitja dotzena de monarquies europees que han renunciat al sentit etimològic de la paraula grega arquia, quedant únicament l’altra meitat per continuar seguint fent la mona.

Però la d’aquí no ho ha fet.

Tot això ve a tomb pel comportament vergonyós de les dues famílies hereves directes d’un criminal de guerra no jutjat i no condemnat, ans al contrari honorat per l’Estat i adorat per molts espanyols.

Evidentment parlo de la família Franco i de la  família Borbó. Com que no s’ha fet públic mai el nom d’un sol membre de cap de les dues famílies que renunciés  a la sagnant herència del dictador m’atreveixo a parlar de la  totalitat  familiar. És a dir que a Espanya no n’hi havia prou amb una família.

Les escadusseres mostres de crítica que se senten per la península no sembla que afectin els autèntics centres de poder, ni el gruix de la població espanyola.

Però sí, a gran part de la població catalana, que veu de bons ulls aquest desprestigi galopant  de totes les estructures de poder de l’Estat.

No ens demaneu ni consens ni consentiment, senyors del govern espanyol .

Abans de fer-ho cal que busqueu el diagnòstic de quina naturalesa és el càncer que pateix l’Estat espanyol.

A partir del 1 d’abril de 1939 es va entrar en un període d’alegalitat total.

Els militars no es regeixen per lleis, sinó per ordres. Les dictadures militars imposen, no legislen. Tot, absolutament tot el que decideixen no té cap valor legítim. D’una Alegalitat flagrant no en pot néixer cap Legalitat.

L’únic final vàlid d’una dictadura és una renuncia absoluta a qualsevol intent de perllongar la seva obra. Els finals més coherent d’un dictador són els exemples de Hitler, Mussolini, Ceacescu…

Voler utilitzar els hereus que ha nomenat un dictador per construir una democràcia és assegurar el fracàs.

Espanya està on està. No ens demaneu ni consens ni consentiment.

12 de desembre 2020.

 (Covid regnante)