Tina i Mandela.

Parella de ball molt mal avinguda. I potser impossible d’aparellar.

Tots sabem qui és  Mandela. En Nelson, però a Tina no la coneix ningú.

Són dues actituds davant la humanitat i la seva encarnació política incompatibles entre si. Segons quina adoptem cadascú de nosaltres, i segons quants de nosaltres l’adoptem la història avançarà (optimista com sóc això no ho dubto) o s’encallarà.

TINA. Paraula formada com una gran munió d’altres paraules, per les sigles en anglès (en quina llengua sinó) de  There Is  Not  Alternative, que traduït al català vol dir No hi ha res a fotre i en castellà Alabado sea dios.

MANDELA pare d’infinites dites va dir: Tot sembla impossible, fins que ho fas. Que traduït al català diem Entre tots ho farem tot, i en castellà El uno por el otro, la casa sin barrer.

Totes les persones, grups politics, econòmics, religiosos,  judicials o de qualsevol mena, que siguin posseïdors, administradors o gestors de PODER, tendeixen a predicar TINA.

El cor i la ment de tota persona humana oscil·la constantment entre Tina i Mandela. Es veu que les emocions les gestiona des de la nostra part del cervell heretat dels mamífers l‘amígdala i les administra el còrtex prefrontal que només tenim els humans, que si hi ha sort les converteix en sentiments.

 L’emoció més poderosa de totes és  la por. Molts segles abans de saber res del cervell, tots el amos d’alguna de les tres eines de poder -les paraules, les armes o els diners- han utilitzat la por, per defensar els seu poder.

La història ens diu que els que han intentat  que el poder canviés de mans, han usat les mateixes eines que els poderosos. Poques vegades ho han aconseguit i sempre han provocat molt dolor inútil.

M’agradaria pensar, que el canvi de poder polític que tenim activat els catalans no utilitzi gens les armes, el mínim necessari els diners, i tant com faci  falta les paraules, sobretot per aconseguir que aquella part més racional del nostre cervell controli les emocions, principalment la por.