Quan estudiàvem la carrera, teníem un professor de mecànica racional, el Dr. Enric Freixa, que queia molt bé als estudiants pels consells que donava a part de l’assignatura.
Ens deia: “És molt probable que quan dirigiu una fàbrica us veieu obligats a acceptar com a cap d’algun departament algun col•laborador no especialment brillant, és a dir una mica negat, doncs bé, el millor que us pot passar és que al mateix temps sigui gandul, com més millor. No l’animeu a treballar més, digueu-li que ho fa molt bé. No us imagineu les destrosses que pot arribar a fer un curt de gambals massa treballador".
Aquest consell em ve al cap, sentint els elogis que alguns dirigents de Brussel•les o de Berlin (que semblen molt savis) dediquen amb tanta efusió al nostre estimat Mariano.
És el col•laborador perfecte pels amos d’Europa de dret i de fet. Fa el que li manen, manté la temuda canalla espanyola tranqui-la i guanya eleccions.
Cor que vols, cor que desitges. I en castellà: Que mas quieres Baldomero?
El problema li vindrà per on menys s’espera. Pels seus antics amics i dirigents que l’acusaran de no fer res per aturar d’una vegada i abans no hi hagi un contagi massa general la terrible epidèmia del nord-est de la península.
Li diran -i ja li han dit- que cal tornar als orígens. No especifiquen si volen dir el 1714 o bé el 1939, però s’entén què volen dir. Que usi tots els instruments de l’Estat que són tres: les armes, les lleis i els diners.
Els dos segons ja els fa servir tan com pot, sense resultats sensibles i el primer no s’atreveix a usar-lo per més que l’article 8 de la santa constitució l’autoritza a fer-ho, i això que el seu inspirador ideològic el va usar amb gran èxit durant 40 anys.
Renoi Mariano, renoi Brussel•les, renoi Europa, quin paperàs.
¿Qui vol fer de Daladier o Chamberlain?
Exagero una mica, ja ho sé. Però…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada