Tronat ve de tron.

Un dia d’aquests inhabilitaran el President Torra.

Solucionarà res?

Un altre dia tancaran a la presó mitja dotzena de pseudo terroristes.

Declararan l’estat de setge. Enviaran uns quants milers de fuerzas y cuerpos, (què cony deu voler dir, això? Potser ve d’allò que diem aquí que has de fer força per anar de cos), de seguridad del estado.

Ja estarà tot arreglat?

Dues o tres dotzenes més de persones a la presó? O 200?

I ja està? Ara  ja aplaudiran els catalans al rei quan el trobin pel carrer?

De veritat que estic perplex i amb la boca oberta tement que sigui veritat que a 600 km. de Barcelona ningú, -amb poder s’entén- s’adoni, ni tan sols sospiti que totes aquestes decisions tindran uns efectes radicalment contraris als pretesos.

De veritat el Tron (que ridícul sona) no  veu com  n’és de tronat?

Davant de tanta voluntat de no saber serveix de ben poc intentar raonar. Davant d’algú que primer et diu  Agenolla’t que sinó et tallaré el cap.  I quan ja no se’n recorda que t’ho ha dit afegeix: la decisió és teva.

Suposo que esperen que els catalans es comportin com aquell esclau romà estoic convençut, que li deia al seu amo quan el torturava: vigila, no em retorcis tan el peu que me’l pots trencar. I quan finalment això va passar estoic  com era, li va dir  ja t’ho deia jo.

Em temo molt que el nostre estoïcisme no sigui de tan bona qualitat. Avui dia estem més predisposats a seguir la  filosofia de les arts marcials orientals: si el teu contrincant és més fort que tu, aprofita la seva força per abatre’l. Ajuda’l a ensopegar.

I jo diria que ja ho estem fent.

Acabo de llegir un corresponsal estranger força coneixedor del conflicte, que repeteix una frase, per altra banda molt lògica: no es pot demanar massa temps a la gent que continuï fent això o fent allò.

Però aquesta frase conté un error de base. Jo -és a dir un milió de persones- hem fet el que hem fet no perquè algú ens ho ha demanat, sinó perquè teníem necessitat de fer-ho. I aquesta necessitat continua intacta.

Mengem perquè tenim gana, no perquè ningú ens ho demani. Pensem perquè tenim necessitat de pensar. Riem i plorem perquè en tenim necessitat.

I volem ser lliures, perquè en tenim necessitat. El meu poble i jo, que deia el poeta.