1. Model “Colles
carnaval de Vilanova”. 50 o 60 grups
de 50 o 60 persones cadascun, més o menys coordinats, el dia D, hora H, surten
a passejar per l’eixample de Barcelona a la mateixa hora. Trien una dotzena de
carrers com Balmes, Aragó, Diagonal,
Gran Via… Cada grup s’autoadjudica una dotzena de cruïlles d’aquests carrers .
Un grup puja
xino-xano per la vorera dels imparells del carrer Balmes, des de Consell de
Cent cap a Aragó i un altre grup baixa per la mateixa vorera des de València
cap a Aragó. Casualment coincideixen al mateix verd del semàfor al mig d’Aragó.
Fa temps que no es veuen, s’abracen, xerren, es presenten amics respectius , sense
adonar-se que el semàfor va canviant de color dues, tres o quatre vegades… fins
que mutu proprio se’n va cadascú, tot fent aquell gest tan simpàtic de
girar el dit índex de la mà dreta al
voltant de l’orella que sembla que vol dir ens
truquem.
Doncs això
multiplicat per 60, durant unes horetes, dos o tres dies…
2. Model
“Jeu de paume”. Paris 20/ 6/
1789. Tots els càrrecs electes afins al sobiranisme –parlament,
ajuntaments, govern, etc- es tanquen al Parlament de Catalunya disposats i
preparats a quedar-s’hi uns quants dies. Fan
assemblees, xerren i aguanten el tipus…
3. Model “Abuelas plaza de Mayo”.
Aquest va dirigit a tots nosaltres majors de 60 anys, que som els
responsables (culpables?) d’haver aprovat una nefasta Constitució, escull principal per a la llibertat de Catalunya.
També en podem dir “brigades del tamboret”.
Mitja dotzena de grups d’un centenar de persones d’edat es planten (mai més ben dit) en uns quants llocs singulars; verbigràcia
Via Laietana, Princesa, Travessera de Gracia, Roger de Flor, o bé
Mallorca, Llúria, etc. Sense fer res i sense pressa i amb els màxim de fotògrafs
per metre quadrat possible.
4. Model “Primer dia de rebaixes.” A una
hora convinguda, apareixen a les portes d’alguns Grans Magatzems de la Plaça
Catalunya alguns milers de pseudo-compradors que van entrant civilitzadament es
queden a la planta baixa tafanejant sense comprar res, pugen a la planta
primera i tornen a baixar, fins que el concepte col·lapse pren realitat.
Altres
models possibles;
Paraigües d’Hong Kong,
Clavells de Portugal,
Llambordes del Maig de 68,
Un paio davant d’un tanc a Tian An
Men,
Places d’El Cairo o de Kiev,
Primaveres Àrabs,
i un llarguíssim etc., a més dels tradicionals talls universitaris de la Diagonal o
de les acampades a la plaça Catalunya.
En tenia al
cap un parell de models més però s’han evaporat . Això no m’amoïna gens, perquè
sé que la imaginació és un dels punts
forts més poderosos de la nostra gent. Los
catalanes hacen cosas, va sentenciar un tal Mariano.
Això o una
cosa similar és necessari que passi i quan més aviat millor.
Tots
recordem el comentari d’Alfonso Guerra sobre el tracte que va donar el
Parlament espanyol a l’Estatut que
havien aprovat el 89% de parlamentaris catalans. Vergonyós.
Això i tot allò
que em va clarificar nítidament la profunditat del conflicte va ser uns dies després
en un programa televisiu parlant del fet que l’Estatut havia estat promogut pel
president socialista de la Generalitat, vaig
sentir al sr. Jose Bono sentenciant; “
Maragall ha traicionado a Zapatero”. Definitiu, vaig pensar.
Espero, que l’explosió d’energia que provocarà la
sentencia la canalitzin tots els grups compromesos, que tenen audiència
suficient des de la Generalitat fins a les colles castelleres. I que apareguin com menys noms propis, millor. L’única
eina que l’estat espanyol té ara a les mans és la fiscalia, i aquesta eina necessita noms i cognoms, contra mi que em
dic ningú com va dir Ulisses a
Polifem, no pot fer res.
15 de
setembre de 2019.
,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada