Criminalitzar la víctima.

Des dels temps de l’Imperi Romà es coneix aquesta  tàctica per reforçar l’autoritat del poder dominant quan no se sent prou segur.

El mecanisme és força senzill. A totes les societats complexes hi ha grups humans minoritaris diferenciats de la majoria. Pel sol fet de negar-se a ser igual que tothom es genera una animadversió en vers ells més o menys intensa.

Els emperadors romans van descobrir que els cristians  complien a la perfecció aquest rol. No els costà gaire acusar-los de l’incendi de Roma o d’enverinar les aigües del Tíber. Doncs au, als lleons. Mentre els ciutadans honestos, “jo ja ho sabia”, deien .

Gairebé vint segles després a l’Alemanya del tercer Raich -i encara més brutalment que els romans- els  va ser fàcil trobar un col·lectiu poc estimat pel conjunt de la població: els jueus. L’Estat, jutges inclosos, els va acusar del que va voler… el que va passar és massa monstruós. L’actitud del poble senzill…deixem-ho estar.

Són dos exemples històrics extrems en el temps i en la brutalitat, d’una forma d’actuar del Poder que amb moltes variants s’ha fet servir a molts països i en moltes èpoques: Criminalitzar la víctima.

El ciutadà majoritari amb la consciència tranquil·litzada, se sent justificat:  jo l’odiava  perquè era criminal  i arxiva aquell petit rau-rau que molt de tant en tant l’insinuava; i si fos que jo el creia criminal perquè l’odiava.

Aquest pecat que m’atreviria a  dir que el cometen tots els grups humans respecte a altres grups més febles, adquireix categoria de delicte quan qui el comet és el gestor legal del poder públic: l’Estat.

Criminalitzar la víctima. Triar el col·lectiu humà menys estimat per la majoria, culpabilitzar-lo d’enverinar l’aigua, d’incendiar el Reichtag, o de fer un referèndum.

Però al  segle 21 tot se sap molt més de pressa. Es veuen imatges. Se senten explicacions. Sabem una mica més d’Història. Costa molt més fer passar bou per bèstia grossa.

Probablement no disminuirà la  malvolença recíproca, però tampoc augmentarà. Allò que segur passarà és que la víctima a qui es vol criminalitzar en sortirà  més forta.

Cada dia que passa l’estat espanyol redueix el seu camp de maniobra. Cada intent d’atemorir que fracassa -i en van una colla- disminueix la seva capacitat de proposar solucions intel·ligents al problema.

En una insensata resposta al parlament espanyol del president Sánchez a ERC, va amenaçar que no dubtaria en aplicar qualsevol article de la Constitució.

Tothom va voler entendre que parlava del celebèrrim 155, però resulta que aquest article ja s’ha aplicat i no va servir per res del que pretenia. Ni l’actitud, ni la voluntat  ni el desig de N milions de catalans ha canviat en el sentit que desitjaven els aplicadors.

En bona lògica caldrà que busquin un altre article. I aquest no pot ser altre que el 8.

Aquest diu:

Les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada, i l’Exèrcit de l’Aire tenen com a missió... defensar la integritat  territorial d’Espanya…

Dirà el president Sánchez allò tan heroic; “no em tremolaran les cames”? (Les cames?  Per què les cames? Potser és que la Constitució s’aplica a patades. A patades i tot, l’article 8, plenament constitucional no es pot aplicar. En  aquest punt hem de donar gràcies a Europa.

L’error dels Estats per resoldre els conflictes no és usar la força sinó usar una força insuficient (Churchill).

Aquest és l’immens dilema de qualsevol partit o president espanyol: per una banda no té prou força per aniquilar el fet català, ni té prou clarividència per admetre-ho. I per altra banda no pot fer als catalans, cap oferta de cap mena sense que la resta de partits estatals no se’l mengin.

Oi que sí, senyor Iceta?

26 de setembre de 2019.