Tres, eren tres.

Les terceres vies eren tres, i com les filles d’Elena, tres eren tres, i la cançó diu quantes n’hi havia de bones.

La primera arriba a una autonomia amb grans competències. Plenes i exclusives competències de la Generalitat de Catalunya en cultura, llengua, educació i esports. Amb grans competències econòmiques i fiscals. Amb pactes lliurement acceptats sobre solidaritat. Amb reconeixement jurídic a fi que Catalunya pugui recórrer a qualsevol tribunal internacional, per dirimir conflictes amb l’estat espanyol. Bonic, oi?

La segona via condueix a un Estat federal -millor República- en què Catalunya té aquestes mateixes competències molt millorades, i garantides per la nova Constitució.

La tercera, aniria a parar a una confederació, lloc més agradable de viure però més difícil d’aconseguir i fins i tot de definir.

Tres terceres vies per arribar a tres llocs, tots ells millor que on som ara. Pot semblar temptador, perquè els tres llocs existeixen en els tractats de política. El problema rau en què els tres camins són intransitables, i per acabar-ho d’adobar molt abans d’arribar a la rotonda d’on surten els tres hi ha un rètol de direcció prohibida custodiat por la guàrdia civil.

Algú creu que un govern, partit o parlament espanyol pot fer una proposta, per generosa que sigui segons ells, que tingui alguna possibilitat de ser acceptada en una consulta al poble català? I si un president o govern català l’acceptés, sense consultar-ho als ciutadans, què li passaria a les següents eleccions? I al govern espanyol que s’atrevís a oferir cap de les competències dites abans, el tornaria a votar algú?

Si alguna possibilitat de trànsit tenen aquestes vies, és en sentit contrari, és a dir, a partir del fet consumat de la independència de Catalunya i si els ciutadans volen arribar a alguna de les situacions insinuades abans. Sempre lliurement, democràticament i pacíficament.