Resulta que si volem travessar un desert, o creuar un riu o anar d’Aigües Tortes a sant Maurici pel Portilló d’Espot, el viatge serà més tranquil si hi ha un guia. També resulta que Moisés va prendre unes emprenyades de ca l’ample durant el viatge gràcies als seus fidels seguidors.
Un dels hàbits humans més consistents és lapidar els profetes, crucificar els redemptors, fer la vida impossible als líders, i segons els psiquiatres matar el pare, tot i saber que si no hi ha pare no hi ha fill.
És possible que guies, profetes, líders i pares, es vulguin atribuir més mèrits dels que els corresponen, però també és certs que sense guies, profetes, líders i pares (ja sé que faig trampa posant-los tots al mateix sac) el camí seria més erràtic, potser més divertit i segur més perillós.
Allí on vull arribar és a constatar que és millor tenir un guia que no tenir-lo. Que no hi ha cap líder imprescindible. Que el model més poc desitjable és el de pastor.
La millor definició de líder és; aquell que està disposat a córrer davant d’un conjunt de persones que volen anar en una direcció determinada o a un lloc concret. La seva missió més important és atreure sobre ell tots els atacs, totes les culpes fins i tot tots els insults dels contraris, adversaris i enemics del projecte. Fer de parallamps.
És més important que la seva imatge sigui sòlida encara que no sigui prou agradable o simpàtica. Ni tan sols és necessari una plena coincidència d’ideals.
És molt necessari que aquesta imatge sigui valorada -tant hi fa que positivament com negativament- pel món exterior ni amic ni enemic.
Del mostrari de candidats a ocupar aquest lloc “hic et nunc” el que s’ajusta més a aquestes condicions, al meu parer, és Artur Mas i Gabarró.
Que voleu que us digui.
5 de Juny de 2015.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada