El dit a la “llaga”.

 

És una “llaga” molt fonda. Infectada i purulenta. Tan antiga que el costum secular la fa oblidar.

Durant els primers 40 any de la meva vida va ser tan intensa la putrefacció que vam acabar no notant la pudor. Un  cop mort el principal responsable, els seus hereus van cuitar a tapar-la sense temps de desinfectar-la. Van agafar un llençol brut, van embolicar-ho tot lligat i ben lligat.

D’aquest llençol en van dir constitució…

Timeo hominem unius libri.

I jo tinc pànic del poble d’una sola LLEI…

De cop i volta, sense que ningú s’ho esperés, amb un cop d’aquella mena de coratge que Napoleó en deia; “coratge de les tres de la matinada”, instantani, necessari, de sobte, venen els catalans  i  posen el dit damunt d’aquella “llaga” que supurava pus  des del mateix cim de la Cúpula, fins molt avall…

El crit dels bons espanyols va ser unànime. S’ha de tallar el dit.  S’ha de tallar el dit a l’alçada del colze, diuen uns. No, fins l’aixella diuen els altres.

Tots els instruments quirúrgics de què disposa un Estat entren en èxtasis. (Guardeu la llista in pectore no fos cas que cantar fos delicte… O ja ho és?) i es posen a treballar sense tan sols desinfectar l’instrumental.

Però… I la “llaga”?  Molt bé, gràcies...

“Nafra seria més normatiu, però no és tan fastigós.”

 Desapareixerà molt abans el  covid…