Tothom sap que l’actual Constitució Espanyola està obsoleta. De fet va néixer mal parida. El pare que la va engendrar era un vell assassí mai penedit ni condemnat, ni tan sols conscient de la seva perversió. Els que la van escriure van seguir el consell del dictador “no es pot entregar el poder als que van perdre la guerra”. La votació que va donar legalitat a aquesta constitució era enormement deficitària de legitimitat. Els anys no donen legitimitat d’allò que va néixer il·legítim.
La gravetat immensa de la nafra purulenta de què parlàvem ahir cal entendre que és el mateix que passa amb la citada Constitució: són herència de dèficits i malformacions seculars del pensament de la classe dominant espanyola especialment a la capital del país, encarnada i petrificada en figures com la monarquia, l’aristocràcia, la noblesa, la cúria, l’exèrcit, o la judicatura. I d’altres que em deixo.
Tots els intents que ha fet una petita part de la societat espanyola per posar-se al dia del pensament d’Europa més modernitzador, en molts moments; tant literaris, generació, del 98 o del 27, com polítics, República del 1868 o del 1931, com econòmics, industrialització dels segles 19 i 20, han estat frenats o anorreats pel pensament dominant de les estructures dominants del centralisme dominant.
La tossuderia que mostren els defensors d’immobilisme mental avui, va agafant actituds model Numancia, veient que la perifèria marítima es va descristianitzant, en tots els matisos de la paraula.
Segurament ningú en concret dels que manen a Madrid ha pres amb plena consciència la decisió de transferir al poder judicial tota la responsabilitat i tota la potestat per resoldre el problema. Però ara ja està fet.
I com diem a Catalunya “Déu
ens guard d’un ja està fet”.
No hi ha cap dubte que el poder judicial (i no tots els jutges, cada dia se senten més cruixits) és en aquests moments el millor hereu del pensament dominant de què parlàvem abans .
Per poques lleganyes que s’hagin tret dels ulls resulta clara a Espanya una situació de crisi de valors, d’idees, d’interpretacions, i de poder, tan general que davant de la dificultat real i reial d’afrontar-la en la seva totalitat han optat per negar-la, tancar el ulls, seguir igual… i sobretot trobar un culpable.
Això els ha resultat fàcil. Massa fàcil. Fastigosament fàcil…
Però la realitat és tossuda. Matar el missatger, retarda la rebuda del missatge però no canvia la realitat…
Una barreja de ràbia, por, tristor i pena... i de cop em va venir a la memòria..
HHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHH
Fa molts anys, quan era jovenet, llegia Sabatini, Salgari, i tot el que em queia a les mans.
En una novel·la, Salgari explica la història d’un veler que torna d’una expedició als mars del sud carregat amb tres lleons i dos tigres cap a Europa.
El capità, és un dèspota i s’aixeca una rebel·lió contra ell liderada pel contramestre al mateix temps que uns pirates assalten la nau, i de cop i volta es desferma una tempesta tropical.
Emocionant i deliciós.
Un llamp trenca la gàbia. Les feres s’escapen i maten els pirates... El contramestre penja el capità. Una ventada s’emporta les feres. La tempesta amaina…
Tindrà l’Estat espanyol tantes xambes, d’una tacada? Amb una mica d’imaginació es pot veure qui són les feres, qui els pirates, què la tempesta i qui el capità, però i el contramestre, qui és?
Un altre dia parlarem de líders…
18 de juliol de 2021. No us sona la data?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada