La comunió
entre l’exèrcit espanyol (El libro
negro del ejercito espanyol, Luis Gonzalo Seoane) i la monarquia
espanyola (L’armadura del rei,
Calatrava, Hurtado, Prado) beneïda per L’Església (Intrigues i poder al Vaticà, Vicenç Lozano) engendrada i
sostinguda a la capital del país (Madrid
es una isla, Oscar Pazos) al llarg de molts anys (Un poble traït, Paul Preston) ha generat tota mena de
corrupció (La economia ilícita en
Españ, Armando Fernández Steinko) acabant cometent l’immens error
d’encomanar la solució de tot plegat al poder judicial (El gobierno de las Togas, José Antonio Martín Pallín)…
Llegiu aquests
llibres o bé uns altres. Llegim més i escoltem menys discursos. Gairebé
m’atreveixo a dir que no cal escoltar cap
discurs ni declaració ni comentari, ni el de l’il·lustre lingüista Casado
especialitzat en llengües balears, ni les paraules del gran exorcista Millo que
ens vol alliberar de les nostres obsessions diabòliques, ni les de l’afable ministra
que desitja que haguem après la lliçó.
Llegint
alguns o tots els llibres citats una mica a l’atzar, queda força clar que el problema que té i molt gros
Espanya no és Catalunya. Però sí que
sembla que l’existència del fet diferencial català crea una forta
obnubilació en el pensament dominant espanyol, i que mentre una part important
de la seva classe dirigent -política, econòmica o intel·lectual- no sigui
capaç de fer un esforç, potser dolorós,
d’analitzar i proposar una solució intel·ligent
honesta i creïble, per resoldre el seu problema, serà bo per a tothom que, Catalunya se n’allunyi tant
com sigui possible.
Fa una
dotzena d’anys el ponderat Sr.
Juliana va escriure un llibre Titulat La deriva de España. Gran
coneixedor de tots els assidus de les sales de VIPS del Prat i de Barajas, (aeroports
ara rebatejats amb noms il·lustres de la santa transició ) ja anunciava grans turbulències
sobre un país que ell a la portada del
llibre qualificava de "vigoroso y desorientado”.
El diagnòstic
que feia l’il·lustre badaloní, sobre el futur del catalanisme ha resultat
totalment desencertat -això ja sol passar, i no té major importància- però la
pregunta que jo em faig és; si els crits famosos de “a por ellos” que feia aquell país uns anys més tard eren conseqüència
de ser “ vigoroso” o d’estar “desorientado”. O per les dues coses alhora.
En resum,
dos consells: Llegim i marxem.
12 d’agost
del 2021.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada