Models d’estat.

En aquest moment no existeix cap model d’estat que sigui pensable per a una majoria significativa de ciutadans d’Espanya i que no representi al mateix temps per a una majoria també significativa de ciutadans de Catalunya una negació de si mateixos.

Aquesta situació és independent, no només de resultats electorals, sinó també dels partits polítics mateixos i dels seus programes. Està més enllà de  l’existència d’un líder d’aquí o d’allà, i porta camí d’anar incrementant-se  amb el pas del temps.

És pràcticament impossible trobar una altra solució, democràticament parlant, que anar -potser més lentament  del que voldrien molts catalans- cap a una separació  tan poc traumàtica i tan respectuosa amb els drets de tots els implicats en el procés com sigui possible. Certament hi ha altres sortides, que en tot cas serien poc democràtiques i sempre transitòries, fins i tot si tinguessin als ulls del món una aparença democràtica. Cal entendre que per democràtics que siguin de portes endins els països del món, tots es conformen amb simple aparença de democràcia fora de les pròpies fronteres.

El canvi de pensament sobre els models politics, tant a la península com a Europa, que porti a prioritzar la llibertat dels pobles per sobre dels interessos dels estats, potser arribarà algun dia, però de moment és força llunyà.

Però arribarà. Mentrestant, cal acceptar qualsevol pas endavant que compleixi tres condicions: que porti un increment de llibertat, que sigui el més llarg  possible en cada moment, i finalment la condició per mi més important, que no representi cap obstacle per fer el pas següent.

27 de novembre de 2012.