L’actor ignorat.

Aquests dies hi ha molta polseguera. Moltes tertúlies plenes de tertulians, amb certificats de bon criteri perfectament descriptibles. Però cridaners i plenament convençuts de la racionalitat innegable de les seves idees, quan allò que més mostren és la càrrega de prejudicis que tots duem a sobre. És possible que alguns tinguin més raons que altres, perquè es fa molt difícil  destriar la petita veritat que aporta.

Voldria fer notar un parell de detalls. Cadascun d’ells parla des del seu camp de batalla i dóna importància total a allò que inconscientment -si més no sense racionalitzar-ho plenament- creu que és el motor de la història, motor decisiu i sempre únic.

Uns creuen que és el poder en mans del polítics.  I parlaran de partits i de pactes. I de líders de partits. I explicaran les seves lluites internes, discrepàncies o enteses. Afirmen aquests que és únicament un problema polític.

Altres diran que el poder econòmic i qui el té, és el factor decisiu. Que tota la resta, no és més que marejar la perdiu. Que l’únic que mou els homes és el diner, i que qui té domini sobre el diner, té les claus de la història.

Acceptant que tots aquest mons cal tenir-los en compte, trobo a faltar en la gran majoria de les informacions, anàlisis o tertúlies la referència a  un  actor tan important com ignorat. El poble.

A uns els fa por que els titllin d’ingenus si en parlen com d’un actor principal. La majoria no creu que existeixi cap concepte històric que respongui a aquesta paraula i en tot cas si existeix no és rellevant per a la història. De fet els historiadors tendeixen a evitar citar-lo. La història l’han fet a tot estirar els 100.000 o 200.000 individus, el nom dels quals figura als llibres.

Però. El poble existeix. I cada vegada amb major intensitat, opina. Ja ho va fer a les revolucions francesa i americana a finals del segle XVIII. I a la russa, al segle passat. I sobretot ho ha fet, molt recentment al món àrab. Els temps i les circumstàncies són molt diferents, potser incomparables, però hi ha un detall igual a tots els casos. Els que dominaven no podien pensar que fos possible. El poble no existeix, creien.

I ara preguntem-nos: existeix el poble català?

Segons quina sigui la resposta creurem -més proper o més llunyà- el final del viatge.

18 de desembre de 2012.