Ara és un bon moment.

Al govern de l’estat només hi poden accedir dues formacions polítiques PP i PSOE. La transició del postfranquisme a la democràcia es va estructurar així amb la total conformitat del grans poders externs. Mentre l’SPD liderat pel prestigiós socialdemòcrata alemany Willy Brandt donava ample suport econòmic i polític al PSOE en la figura de Felipe González, els americans -una mica desorientats- amb els francesos de Giscard d’Estaing que ho tenia més clar, i els britànics que s’ho miraven més de lluny,  donaven  tot el seu suport a la figura del rei Juan Carlos. Es va donar un pas cap a la democràcia suficient per tranquil·litzar les grans potències enemigues dels soviètics i que encara feien molta por. Un pas endavant però curt.

Els passos endavant sempre són benvinguts, sempre i quan vagin seguits de més passos endavant. La por i la pressa van dominar tot el procés de canvi, por de mitja Espanya de l’altra mitja. Els demòcrates tenien por dels franquistes. Els militars dels terroristes. Tothom d’un cop d’estat de l’altre.

Es va fer una constitució sense  votar Corts Constituents. Barrant el pas a tots els grups que sonessin a republicans o separatistes. Privilegiant descaradament la dreta franquista i beneficiant el socialisme felipista. Tolerant a contra cor la presència de nacionalistes bascos i catalans  que van acceptar, també a contra cor, les condicions imposades. Va sortir una constitució no dolenta, evidentment molt millor que el que hi havia fins llavors, però que dificultava qualsevol pas endavant cap a més llibertat dels pobles que integraven  l’estat.

Els dos grups politics únics que poden accedir al poder total de l’estat tothom ho sap i ho creu com un dogma, per tant és veritat, són ja ho hem dit, el PP i el PSOE. Eliminat el comunisme per mèrits propis només queden dues espines clavades al cor del nacionalisme espanyol, nacionalisme tan estès i assumit que es permet predicar que no ho és, perquè la paraula ara té males ressonàncies. Però l’esperit nacionalista Espanyol existeix –recordeu la “roja” i les olimpíades- i camina sobre dues cames sòlides. El nacional-catolicisme d’un PP que comparteix gairebé la totalitat de la ideologia franquista -si bé no els mètodes- i el nacional-madrilenyisme d’un PSOE més progressista però que creu fermament que l’únic poder legítim resideix a Madrid i per això els seus líders vinguin d’Andalusia o de Castella o Galícia  han de conquerir la capital.

Deia al títol que ara és un bon moment, segurament el millor en molt anys per a Catalunya en el llarg procés cap a més llibertat, per dues raons diferents però complementàries. La primera i més evident és que el sentiment i la convicció que és possible un pas endavant significatiu  cap a la llibertat és majoritari entre el poble català. I la segona raó  més delicada d’explicar, és que de les dues potes del nacionalisme espanyol, una, la que es creu més progressista s’ha trencat el fèmur fent salts mortals, i l’altra la cama gruixuda del nacional tardo-franquisme té un inflamació al genoll de l’economia tan considerable que l’impedeix córrer perseguint aquells que es decideixin a caminar de pressa cap a la llibertat.

            22 d’agost de 2012.