La pregunta és: Per què a flamencs i valons els costa tant
separar-se i a txecs i eslovacs els va costar tan poc? En els dos casos hi ha
dues llengües, dues cultures properes però identificables. Tots dos exemples formen part de l’Europa més
clàssica i més civilitzada.
La diferència més notable i més decisiva en els dos casos és
que mentre valons i flamencs comparteixen la capital, Brussel·les, txecs i
eslovacs tenen cadascun la seva capital pròpia Praga i Bratislava. La separació
de dos germans siamesos units pel cap és molt més difícil que si estan units
per l’estómac. En el primer cas és molt probable que un dels dos mori en l’operació.
Cal afegir que en el cas de Txeco-Eslovaquia la unió entre les dues era la
desconeguda regió de Moldava, que els mateixos moldaus deien que eren el
guionet, molt fàcil de trencar.
Anem a allò que tots ja esteu pensant. En aquest aspecte a quin cas s’assembla més la relació
Espanya –Catalunya? L’evidència és tan gran que fa vergonya contestar.
L’eina més important que té Catalunya per afirmar la seva
personalitat és Barcelona. Dins i fora de totes les fronteres. Si Barcelona fa
el pas decidit cap a la llibertat, si assumeix plenament i sense ambigüitats la
capitalitat d’una Catalunya amb identitat pròpia -i està a punt de fer-ho- el camí no té marxa
enrere.
Resulta indiferent la causa, tant se val que sigui
l’economia, com la llengua, com l’ambició dels politics o el seu oportunisme. És
igual que sigui històricament justificable o no tant. És indiferent que sigui
per ideologia o per creences, per interessos o per generositat. És igual, perquè
segurament hi és tot. Poc o molt però hi és tot.
L’estat d’ànim hi és. L’oportunitat hi és. Els instruments hi
són. Els catalans existeixen. Barcelona és l’eina definitiva.
6 d’agost de 2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada