Ara fa uns cent anys el poeta català demanava als seus amics
que Espanya escoltés la veu d’un fill que li parlava en llengua no castellana. Alguns
dels seus amics el van sentir, però Espanya no el va escoltar. En aquell temps
no sabia escoltar, no n’havia après mai d’escoltar.
Alguns anys després va sentir sorolls que venien de
Barcelona. Mancomunitat era alguna cosa més que un grup de veïns de barri? El
soroll era desagradable a les orelles castellanes. Van decidir que no volien
escoltar. Abans no en sabien, ara no volien.
L’Estatut ja va ser massa. Cal llegir el discurs de l’orador
més eminent de les files espanyoles a les corts, contra l‘aprovació de
l’Estatut, Ortega y Gasset al maig del 32, per veure que ara que havien après a
escoltar, no ho volien fer.
Ara escoltem la veu de l’altre Ortega y Gasset el seu germà
Eduardo que molts pocs anys després escrivia:
….A titulo de un falso patriotismo… se desarrolla desde
Castilla un estéril centralismo…y con el se matan las más fecundas
colaboraciones en la obra de instituir una gran personalidad moral de España…. el
que Cataluña o Vasconia tengan una personalidad distinta, se les antoja
antipatriótico, en lugar de estimarlo como una mayor riqueza moral y motivo de
grandeza de España... Son los descendientes del conde-duque de Olivares.
De seguida va arribar el general Franco i va fer callar els
dos germans.
I ara, què? Al principi, no sabia escoltar. Quan en va
aprendre, no volia escoltar, i ara no pot escoltar.
Com el nen que no sabia caminar i quan n’aprenia va trobar
que era molt cansat i no volia fer-ho. Es va negar a intentar-ho, era massa
cansat i al final ha resultat que no pot caminar.
Espanya no pot escoltar Catalunya. Entén massa bé què li diu.
Sap que té massa raó. No pot.
La situació oscil·la entre la tragèdia grega (i mai més ben
dit) i la novel·la kafkiana. A la primera versió moren tiris i troians, a la
segona queda tot aclarit (sarcasmes a part).
8
d’agost de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada