Eppur si muove.

Si hagués d’anar acompanyat de la guàrdia civil a declarar davant d’un jutge de l’estat espanyol li respondria tot el que volgués sentir el fiscal, negaria ser de la ceba, li diria que Espanya és el país més democràtic del món i part de l’estranger, que la justícia espanyola és la conya d’independent, i si convé ho juraria damunt de la constitució. La seva.

Si amb aquesta actitud obedient em deixava en llibertat al sortir li faria una genuflexió amb el genoll dret a terra, que és la genuflexió correcta.

Un cop al carrer diria exactament igual que Galileu quan va perdre de vista  la santa inquisició: Eppur si muove.

Que la Terra giri o no giri, no depèn ni de Galileu ni dels  inquisidors. Que  Catalunya sigui independent no depèn del jutge, ni de la guàrdia civil, ni del que un suposat jo digui davant d’ells. En realitat només depèn de la voluntat d’una majoria suficient de catalans.

Les lleis s’han de complir...Els ciutadans de Catalunya van pactar amb l’estat una autonomia i estan obligats in aeternum.

Però hi ha tantes maneres de complir un pacte...

Cap allà el segle XVI, els russos van començar a colonitzar les terres més enllà dels Urals. La Sibèria. Els Tsars, es van anar convertint en senyors de tot el país. Però Siberià quedava lluny. Allà hi havia una família molt poderosa, els Stroganov, que feia el que els hi rotava. El tsar, nominalment era l’amo, però els Stroganov caçaven, explotaven mines d’or, de plata, negociaven amb qui volien, etc.

Llavors el tsar va oferir un pacte amb el seu súbdit. L’autoritzava a seguir explotant el territori amb una sola condició, que les mines d’or que descobrís passarien a ser propietat dels tsars. Van firmar un pacte i van jurar que el complirien. I el van complir.

Resultat: Els Stroganov no van descobrir mai més una mina d’or.

Si els pactes -i totes les lleis en general- a més de justes, no són intel·ligents acaben produint els efectes contraris als pretesos

No oblidem que totes les lleis humanes són instruments per obtenir un fi i no són un fi en si mateixes. 

Si les sacralitzem, les petrifiquem. Un cop petrificades nomes serveixen per acabar a pedrades.

Una de les raons per les que vaig votar no a la dita constitució va ser llegir (aquesta mania que tinc de llegir) tot l’articulat fins i tot el que es referia a les condicions per a reformar-la.

Simplificant, allò era a la pràctica impossible de reformar.

Una llei, que ella mateixa s’autoproclama eterna (o gairebé) queda invalidada a l’acte (o gairebé).

Que sobre el paper a part de la independència hi ha pensable una altra relació entre l’estat espanyol i Catalunya, és veritat. Només té un problema. Que és impossible.  I no per culpa de  Catalunya.

Passi els que passi el 21 D, els problemes de fons continuaran sent els mateixos i el govern central ho tindrà molt pitjor per enfocar-los. Se sentirà obligat a fer una proposta que inevitablement Catalunya rebutjarà per insuficient i que la resta d’Espanya qualificarà de baixada de pantalons  premiant els catalans per la seva insurrecció.

Han sembrat tanta animadversió, han dit tantes mentides, han estat tan poc intel·ligents que cada vegada queda més clara l’única solució possible.

Mantenir la situació actual portarà aviat a posar en pràctica el crit:

Els carrers són nostres, i qui diu els carrers diu les carreteres i les vies de tren.

14 de novembre de 2017.