El mur s’esquerda.

Tots els nostres intents  d’avançar pacíficament cap a un nivell superior de llibertat, cap a una millora substancial de democràcia xoquen contra un mur.

Espanya, diuen, és una democràcia. Espanya, diuen, forma part del grup d’estats democràtics més sòlid del món. La Unió Europea, oficialment reconeix  tots els seus membres com a democràcies. 

Oficialment diuen que l’estat espanyol és  una democràcia consolidada, paraula que evita emetre un judici sobre la seva qualitat.

Les velles democràcies europees -posem francesos i anglesos- quan parlen entre elles de la democràcia espanyola  fan servir aquella dita castellana: “para quien és don Juan, doña Maria basta“ .

El món  polític, periodístic i potser l’acadèmic espanyol no veu -no vol o no pot veure- la feblesa de les institucions en què es fonamenta la seva trista democràcia embolcallada en una mal engendrada i no gaire ben parida Constitució. La monarquia, la justícia, la corrupció, els partits polítics, la jerarquia eclesiàstica, el franquisme gens residual, el militarisme, la ineficiència, fins i tot als ulls dels seus ciutadans, l’abjecta submissió a tot poder econòmic propi i aliè.

El mur que defensa tot aquest món s’està esquerdant. I com diuen els xinesos, vells entesos en muralles, quan un mur amenaça ruïna et serà fàcil trobar vint mil homes disposats a empènyer.

Nosaltres diem: no vint mil, sinó dos milions.