Mal gust de boca. I mal d’estómac.

I poca cosa més. No ha variat res gaire important. Ni tan sols és una batalla perduda, i  no influirà  en el resultat final de la guerra.

Res essencial ha variat. L’estat espanyol continua deixant en mans de la guàrdia civil la defensa de la unidad, substituint l’exèrcit que va protagonitzar aquesta funció durant 40 anys.

El mecanisme és d’una simplicitat extrema, comença i acaba amb la  GC.

Aquest invent del duc d’Ahumada inicia el procés amb una investigació teatral. Hores i hores escorcollant. Capses de cartró amunt i avall. Una mica després envien un informe imparcial  al fiscal adequat que corregeix les faltes d’ortografia, afina i redacta. Tot el paperam va a parar a mans d’un jutge. Aquí no cal triar gaire. Qualsevol jutge d’aquest nivell (els de més avall no conten)  farà bé la seva feina. Es limitarà a complir la llei i a fer-la complir, alguns amb un entusiasme i un amor a la pàtria admirables.

Ja sabem que els deu manaments de la llei sagrada es resumeixen en dos:

Estimaràs a Espanya sobre totes les coses, i a la guàrdia civil com a tu mateix.

                          ………………………………………………………

Acaba d’arribar la notícia de la detenció de Puigdemont a Alemanya, ara el mal gust de boca ja és mal d’estómac. Espero que els jutges alemanys recordin l’última vegada que els seus policies van detenir un president de la Generalitat de Catalunya i el van lliurar a les autoritats espanyoles. 

Alemanya ha canviat molt des de llavors i Espanya molt poc.

L’estat espanyol ha pres malament les mides del seu adversari. En realitat s’ha confós d’adversari. On hi havien dos milions de persones n`ha vist dues-centes. I les vol tancar totes a la presó. Les 200. I dels dos milions no sap què fer-ne.

Fa segles que tots els teòrics de les guerres diuen que l’error no és aplicar la força per resoldre un conflicte sinó aplicar una força insuficient, i si no avalues bé la capacitat de resistència del contrari encara que sembli al principi que tens la victòria assegurada tard o d’hora acabaràs derrotat.

Ja sé que no es pot evitar, però crec que estem posant massa dramatisme al dia a dia. Davant de la majoria de comentaristes, fins i  tot els nostres,  i repeteixo que entre el que fa i el que critica li dono deu punts d’avantatge al primer. I si som on som -i crec que hem fet molt camí- és gràcies als que fan. 

No és cap error saltar d’una finestra del segon pis per fugir de la presó si és l’única que es pot obrir, tot i saber que alguns es trencaran una cama al caure, i a algun altre l’enxamparan, però que molts podran anar on sigui a demanar ajuda.

Nosaltres, els dos milions seguim empenyent sense por i sense pressa, I si algun dia s’ha de trencar un plat… que sigui un plat fondo.