Malvolença, animadversió, fòbia, odi.

Odiar, allò que es diu odiar, no ho fem gaire. És molt cansat.

Fòbia ja és més  habitual. Deriva de fobos, por, l’emoció més poderosa i universal, que hem heretat dels mamífers, gestionada per l’amígdala, part del  cervell  que compartim amb ells.

Animadversions a dojo. Insensates i absurdes la majoria. Infantilisme mal curat. Present en totes -o gairebé- les relacions humanes.

Malvolença difusa i confusa. Habita a la boca de l’estómac i provoca un malestar indefinible però real.

Totes les relacions entre grups humans extensos, tenen en graus diversos algunes -massa vegades totes- aquestes característiques.

En canvi en les relacions personals o entre grups petits d’humans és molt més freqüent el domini de sentiments positius: afecte, benvolença, amistat, empatia o simpatia fins i tot el cim més alt al que anomenem amor.

El  defecte més greu que tenen els sistemes democràtics per elegir dirigents és que el seu client no és la persona en singular  sinó el milió d’individus. Allò que mou a un milió té molt poc a veure amb allò que  mou a un o a cent. Allò que mou a un milió tendeix a estar basat en malvolences definides o difuses. Tot i això, ningú dubta  que tots els altres sistemes no democràtics són pitjors.

Aquest convenciment que la democràcia és el millor mètode amb molt avantatge  ha resultat nefast per a la seva indispensable millora contínua, conforme s’anava estenent per tot el món, més en quantitat que en qualitat.

Cap poder  -polític, econòmic, religiós, ni de cap mena- vetlla per la bona  qualitat de la democràcia, per la senzilla raó que tot poderós -grup o persona-  intueix  que a millor democràcia menor quota de poder a les seves mans.

Essent aquest problema universal manifestat amb infinites variants, a  nosaltres ens interessa la versió Ibèrica, és a dir, la relació: Estat espanyol/ Catalunya. En quin grau l’animadversió recíproca condiciona la relació  poble sobirà / poble súbdit existent des de fa segles?

Quan  fa més de 200 anys els revolucionaris francesos van proclamar que “el titular de la sobirania era el poble” van cometre dos (pel cap baix) errors, potser inevitables però de greus conseqüències. El primer suposar que dins de les fronteres establertes en aquells moments, hi vivia un únic poble i el segon no preveure que el poble era i seguiria essent en l’exercici de la seva sobirania, menor d’edat, amb necessitat d’un tutor.

Però el pitjor error, encara no  detectat en l’actualitat, és no entendre que sobirania és un concepte intrínsicament negatiu perquè l’existència d’un sobirà exigeix l’existència d’un súbdit. Tant se val que el sobirà sigui un individu sol o un conjunt de persones, l’altre sempre serà un súbdit.

I molt més quan l’altre és un altre poble.

8 de juliol de 2019