És la paraula més de moda a l’estat espanyol. Com si tots els mals del espanyols tinguessin aquesta causa, quan la veritat és que tot i la seva magnitud majestuosa (en tots els sentits de la paraula) és més una conseqüència inevitable d’una sèrie de factors estructurals, històrics i fins i tot culturals que formen part de la gènesi del poder i de totes les classes dominants del país, singularment centrats en el seu epicentre geogràfic i històric, que tan bé sabem tots cap on cau.
Es diu que es vol acabar amb la corrupció, però ningú no s’atreveix ni tan sols a analitzar aquests factors generadors.
Per defensar la sagrada unitat d’Espanya, un dels arguments més repetits, és que és la nació més antiga no sé si del món o d’Europa. Deixant de banda aquesta bajanada, sí que es detecta que a Espanya, la màquina de l’estat central és probablement la més antiquada d’Europa, amb hipertròfia galopant, endogàmia malaltissa, amb defectes heretats de segles, (vuelva usted mañana, deien fa dos segles) amb mentalitat centralista i centralitzadora, (no fa gaire als diaris hi havia dues seccions Madrid i províncies). La primera era la important.
Segons el principi de Peter quan una feina no la pot fer un funcionari sol, en col•loquen un al costat i això genera l’aparició d’un tercer que els coordina. Segons el principi de vés a saber qui, en les estructures jeràrquiques tothom que sigui competent en la seva feina va ascendint de categoria, fins que arriba a ocupar un càrrec pel qual és necessàriament incompetent. Segons tothom la burocràcia genera burocràcia. I en quatre segles se n' acumula muntanyes i crea addicció.
La solució que es va trobar en l’última reestructuració de l’estat, va ser situar a dalt de tot de la piràmide del poder el personatge més ineficient possible, tampoc costava gaire trobar aspirants amb bons curricula (nota: el plural de currículum és curricula), i es va dictaminar que seria incompetent, (no tindria competències) i irresponsable (no tindria responsabilitats).
Incompetent i irresponsable. Val a dir que van escollir un gran candidat, que s’ha esforçat -és un dir- a complir amb excel•lència (amb tots els sentits de la paraula) les dues funcions.
Segurament les proporcions de corruptors i de corruptibles són molt similars a tot el món. Però no el nombre de corruptes. Quan entren en contacte un corruptor i un corruptible, en surten dos corruptes si en resulten determinades conseqüències, i la quantitat d’èxits obtinguts està en funció del medi en què es produeixi aquest contacte.
Hi ha un refrany castellà una mica bèstia que diu “yo desnudo y tu sin bragas… (no sé com acaba, el refrany vull dir, el vaig aprendre en temps d’espanyolització forçosa i intensiva i negada pel susdit) que explica força bé que quan les circumstàncies hi ajuden, allò que podia passar, passarà segur.
No sé si m’explico.
11 de febrer de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada