Diàleg?

Si els governs de l’estat i el de la generalitat (Madrid i Barcelona, per entendre’ns) han d’acabar dialogant, per què no comencen d’una vegada?

La resposta, crec, és força senzilla. En les circumstàncies actuals cap dels dos no està situat al lloc que li pertoca i que probablement li convindria estar per arribar a disposar del que els anglosaxons en diuen “abeyances” que més o menys es podrien explicar com “pactes informals no escrits prèviament”.

Madrid només pot parlar des de la sobirania pròpia i el que ocupa el càrrec de sobirà (o similar) no té més opció que parlar amb Barcelona com a súbdit. Caricaturitzant, assegut dalt d’un tron amb el súbdit als seus peus. I tots dos saben que això no és dialogar.

L’”abeyance” prèvia a totes i que cal aconseguir és arribar a entendre que s’ha de parlar com socis d’una empresa comú, asseguts en una taula rodona, i no com sobirà i súbdit. Socis que s’han de posar d’acord per sortir-ne beneficiats tots dos. Que encara que un sigui majoritari, necessita que l’altre no s’aixequi de la taula a mitja negociació. Que cadascun d’ells pugui posar sobre la taula què aporta i quins títols l’avalen per negociar, i quines propostes fa per millorar el projecte comú.

Cal entendre, que cap dels interlocutors ocupa el càrrec en propietat, i que els dos saben que han de donar explicacions a qui no les vol sentir (si més no ha de fer veure que no les vol entendre) i així i tot les ha d’acceptar.

El primer pas –i això ho saben els dos- és conèixer cadascun quina força real té l’altre. En aquest moment el que creu que en té més, es nega a voler saber quanta en té l’altre, però més d’hora que tard ho acabarà sabent. L’únic que pretén ara és que sigui ben tard, si pot ser quan hagi marxat.

Tot això acabarà passant, abans del que es pensa. Un cop fet el primer pas -una consulta de qualsevol tipus- els fets es precipitaran. Cap dels dos interlocutors, siguin els que siguin, tindrà ni políticament ni moralment força suficient ni per menystenir l’altre ni molt menys per anorrear-lo. Els pactes genèrics poden ser ràpids, la realització en canvi serà molt llarga, complexa, empipadora, una mica decebedora. És en aquesta fase en què es necessitaran les persones més preparades, els negociadors més hàbils i darrere d’ells la societat civil més forta.

I com diuen a pagès, Déu hi faci més que nosaltres.

3 de febrer de 2014.