De Barcelona a Madrid hi ha 600 Km. És força lluny això. Però el problema és que de Madrid a Barcelona n’hi ha 6.000. Des d’aquí, sentim, escoltem i entenem tot el que es diu allà. Des d’allà se sent un soroll confús que ve del nord-est que no aconsegueixen entendre.
Aquí entenem la seva llengua, sabem totes les seves paraules, coneixem tots els sentits que tenen, comprenem què diuen i què volen dir. Allà, no puc dir res que tots no ho hagueu pensat; no entenen la nostra llengua, no entenen les nostres paraules encara que tantes vegades són les mateixes que les seves.
No entenen res, encara que els parlem en la seva llengua com hem fet tan sovint i durant tants anys.
Ara digueu, entre dos que discuteixen, qui té avantatge, el que entén l’altre o bé el que no sap de què li estan parlant?
La cohesió Barcelona-Catalunya és considerablement superior a la quasi inexistent Madrid–Espanya.
La primera està fonamentada en allò que ara en diuen “soft power” poder tou, força d’atracció basada principalment en llengua, cultura idiosincràsia, tarannà i, sí, també comerç i indústria amb tots els seus defectes.
No cal dir que la cohesió Madrid–Espanya és del tipus “hard power”. Poder dur. Poder basat fonamentalment en l’ús de la coerció, sent el seu instrument preferit l’exèrcit com van cometre la ignomínia de deixar escrit en la sagrada Constitució a l’article 8. Entenien i continuen entenent Clausewitz al revés. Si aquest defensor de la violència militar deia que la guerra és la política feta amb altres mitjans, allà creuen que la política és la guerra feta amb tots els mitjans que el poder posa a les teves mans.
Les discrepàncies s’han evidenciat de manera poderosa a mida que ha anat apareixent en escena un actor, que mica en mica ha anat pujant a tots els escenaris del món. Diguem-ne poble, diguem-ne societat civil. Plaça Tahir o Puerta del Sol. Maidan o Via Catalana. Tots són mostres d’un malestar profund, tots són moviments socials que disposen d’uns mitjans que mai havien tingut a les seves mans.
La gran diferència entre la Via Catalana i tots els altres, allò que la fa ser singular, és no només el compromís absolut amb la no violència -altres també ho diuen- sinó el fet únic de proposar una solució concreta i realista, i un camí absolutament democràtic per arribar-hi: una votació.
Qui vulgui entendre-ho, pot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada