Parella de ball mal avinguda. El cor de l’Home anhela llibertat i el cap li exigeix ordre. El jo exigeix ple reconeixement de la seva singularitat, i el nosaltres suplica fer camí junts.
Per poder gestionar aquest conflicte la humanitat ha anat generant unes entitats a les que no sé per què s’anomenen Estats a les que, tampoc sé per què, s’atorga una propietat rara anomenada sobirania, heretada clarament de la idea encara dominant que l’única manera de relacionar-se les persones és assumint lliurement el binomi sobirà-subdit.Un és sobirà tots els altres som súbdits. I el meu poble o bé és sobirà o bé és súbdit.
El panorama resultant és esperpèntic. Irracional, antiestètic i lògicament insostenible. Les eines més usades per construir els estats antics i moderns han estat les armes, després s’han utilitzat les lleis per dissimular els desastres, i alguns estats -no tots- ho han pintat tot de colors amb la tercera eina de poder: els diners.
Allò que resulta particularment injust és que qualsevol país o té un estat propi o senzillament no existeix. Ens agradi o no l’única manera d’estar al món que té Catalunya hic et nunc, és tenint un estat independent. Sense usar les armes.
És pensable que sobre el paper existeixin solucions més intel•ligents i fins i tot més justes. Ja sabem que el paper ho aguanta tot, però cap altra solució és realitzable durant l’actual generació.
A Europa hi ha actualment 47 territoris reconeguts com estats sobirans. D’aquests 24 són mes petits que Catalunya. 11, tenen menys habitants. 37 tenen una renda per càpita inferior a la catalana. 40 tenen un IDH (índex de desenvolupament humà) inferior al nostre. Etc., etc.
Objectivament aquesta realitat és inqüestionable. O bé aconseguim el lloc 48 o bé ocuparem el 49, després d’Escòcia. I això seria fer tard.
29 de setembre de 2016.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada