dijous, 28 de gener de 2021

Causes diferents, causant comú.

  

Una ullada al món, per superficial que sigui, capta a l’instant les dues grans aberracions que mostra el conjunt de la humanitat.

La primera, i més estremidora, és el repartiment de la riquesa entre els humans. Entre persones i entre països. Entre continents i entre cultures. Des del malbaratament indecent, fins a la misèria  més cruel.

La segona aberració és l'alhora estrambòtica i estúpida distribució de l’anomenat poder polític concedint o negant el grau d’Estat Sobirà a comunitats humanes infinitament diverses sense cap criteri ni racional, ni coherent.

La primera aberració, aixeca un clam universal exigint equitat, la segona exigeix llibertat. Les causes d’aquests dos clams semblen diferents però els causants són els mateixos.

Lluitar contra els causants és la mateixa lluita tant si exigeixes equitat com si busques llibertat. Una exigència sense l’altra neix morta.

Carregats de raons fins al terrat, grans lluitadors per l’equitat, contra tota mena de Tsars, han acabat fracassant -i el que és pitjor han envilit la lluita- per no haver respectat l’anhel de llibertat humana.

Igualment tots els llibertadors de pobles oprimits que han triomfat  gràcies a haver matat més que l’altre han tendit fatalment cap a dictadures.

Tinc la immensa esperança que Catalunya faci aquest pas endavant cap a la llibertat i cap a l’equitat social, si no pot ser de bracet uns i altres, sí sabent que l’adversari dels dos és el mateix.

M’atreviria a dir -com diu la professora Spivac parlant d’Armènia-  que Catalunya més que un territori és un estat de consciència mantingut al llarg dels segles.

Tant Armènia com Catalunya han estat camins de pas i de guerra entre dues grans cultures, on  ha anat sedimentant una cultura pròpia, una llengua  i una manera de fer diferenciades dels imperis veïns.

Els catalans no som ni millors ni pitjors persones que els pobles veïns o llunyans, ni més intel·ligents ni més rucs, ni més generosos o garrepes, però en tant que conjunt  i analitzant les tres característiques que distingeixen tot poble dels pobles veïns, i que són: manera de fer (modus operandi) manera de viure (modus vivendi) i manera de pensar (modus cogitandi), llavors sí que apareixen evidents les diferències que fan difícil, sinó impossible la supeditació d’un poble a un altre sense la  violència del més poderós.

Usar la violència de les armes, com ha fet històricament l’Estat  espanyol, sobretot al segle passat, sense aconseguir esborrar del mapa el fet diferencial català, ha generat molt dolor, molta misèria i molta ràbia i al mateix temps ha enfortit  la nostra  convicció de la necessitat vital de ser un poble lliure.

Per altra banda, i d’això no n’estic tan segur, han començat a aparèixer signes en diversos territoris i en diferents estaments de la resta de la península d’una visió divergent de l’oficial, que entén que els únics perjudicats d’aquesta política, no són només els catalans, sinó la gran majoria dels altres  territoris i ciutadans.

Si al conjunt de la humanitat s’intueix  força bé què o qui és el causant d’aquelles dues aberracions de què parlava al principi, a l’Estat espanyol és de pissarrí.

Per si fos que tot això ho trobeu massa esotèric, apunteu-vos urgentment i amb entusiasme a qualsevol de les quatre creixents marees universals actuals, que condueixen al mateix  lloc:

Ecologisme - Anti Masclisme - Anti Racisme - Anti Imperialisme.

26 de gener de 2021.

El covid no és l’única pandèmia universal.

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari