Crosta: Capa externa i dura, d’una cosa tova. Diu el diccionari.
Franquisme: Episodi tràgic i cruel, del segle passat, manifestació sublimada de la manera de ser, de pensar i de fer, pròpia de l’Estat espanyol al llarg dels segles.
Capa endurida de llarga durada que ha impedit que l’interior tou, adquirís la consistència necessària per trencar-la, (com han fet amb èxit molt variat alguns països europeus) tot i haver-ho intentat diverses vegades els dos segles passats, sense cap èxit.
Actualment qui encarna millor la duresa d’aquesta crosta, nítidament franquista, són, a part dels militars per raons d’ofici, per una banda la monarquia i per l’altra els jutges dels tribunals superiors, que accedeixen a aquests càrrecs, precisament per posseir aquest modus cogitandi, herència directa de la Santa Inquisició transmesa pel nacionalcatolicisme franquista.
La gran esquerda que ha aparegut al cim de la cúpula d’aquesta crosta, genera esperances, i les filtracions de fems però també d’aire i una mica de llum, no pararan fins que aquella matèria tova interior adquireixi fermesa suficient per iniciar un camí cap a la democràcia.
La falta de voluntat de sortir decididament ara fa 40 anys del sistema dictatorial i corrupte profundament arrelat a tots els estaments politics, econòmics i socials ha tingut la tràgica conseqüència que els principals actors nous al món del poder (socialistes i convergents, per exemple) es veiessin gairebé obligats sisplau per força a actuar de manera molt similar a la dels hereus directes del franquisme, PP i monarquia que eren i són corrupció pura i dura.
La corrupció no va desaparèixer i la democràcia no va néixer. Però la comèdia es va estrenar, com diuen la gent de teatre amb molta merda.
La quasi totalitat de la gestió, i administració de tots els òrgans de poder de tota mena està en mans de persones d’entre 30 i 70 anys. És a dir, que cada 40 anys hi ha una renovació gairebé total d’actors principals i secundaris.
Per altra banda cada 40 anys (o menys) els instruments de què disposen els gestors del poder també canvien millorant enormement la seva eficiència .
És a dir actors nous, eines noves… a tot arreu però idees velles, actituds mentals encarcarades, i en algun país com Espanya en què es va desaprofitar escandalosament l’ocasió de la mort del dictador per fer un canvi profund, es troben 40 anys després, a les portes d’una crisi total, política, social i econòmica, amb un desprestigi creixent a Europa, sense que es vegi a l’horitzó ni una llunyana llumeneta d’esperança de l’aparició d’un grup humà prou clarivident i suficientment poderós per arrossegar sense cap violència els ciutadans cap a una societat més lliure i més equitativa.
Quan encara sents un ministre o ministressa defensar el prestigi de l’Estat, dient que aquí no hi ha presos politics sinó politics presos penso que també és veritat que a Espanya no hi ha ministres idiotes, que l’únic que hi ha són idiotes ministres.
Amb molta por i una mica d’esperança, o bé al revés, amb molta esperança i una mica de por, segons el tarannà de cadascú esperem que el proper dia 14 serveixi per donar un pas endavant significatiu perquè la relació Espanya/Catalunya deixi de ser la de sobirà/súbdit. Hi guanyarem tots.
Quan un amo deixa marxar un esclau, els dos guanyen llibertat.
7 de febrer del 2021.
Covid menguante.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada