Ley de orden público.

Art.2. Es delito todo acto que atente a la unidad espiritual, política, social y nacional, de España
Vigent fins desembre de 1968. A partir de llavors: Constitució.

Van canviar la lletra, però no la música. Ni els músics que la interpretaven. Al tribunal de Orden público li van dir Audiencia nacional.

a.-Unitat espiritual. La unitat d’Espanya és sagrada. Atemptar de pensament, paraula o obra contra ella és pecat.

b.-Unitat nacional. Una única nació pensable. Una altra cosa és irracional.

c.-Unitat política. És la millor definició d’una dictadura.

d.-Unitat social. Això ja era pixar fora del test.

Segurament avui ningú repeteix aquesta definició de la unitat d’Espanya amb les mateixes paraules, però sota paraules diferents no costa gaire endevinar-hi la mateixa actitud, idèntica convicció i fins i tot la mateixa fe.

Basar una política, o qualsevol altre tipus de societat humana en un principi d’ordre indiscutible -sagrat o sacralitzat- porta inexorablement a l’intent d’aniquilar físicament els que el neguen i el que és pitjor, acaba destruint moralment els que el defensen.

Molts catalans des de fa més d’un segle posen en qüestió el fons i la forma d’aquesta unitat. De tant en tant apareix algun pensador espanyol que també ho qüestiona i que intueix que el dogmatisme inherent al pensament espanyol és un fre gran al progrés ideològic, polític i fins i tot econòmic.

Manuel Azaña creia profundament que un camí per fer sortir España del seu endarreriment secular, era la República i molt aviat es va adonar que l’únic aliat sòlid amb què podia comptar per aconseguir-ho, era Catalunya.

Ell no tenia res de catalanista més aviat tot el contrari. No li feia cap gràcia l’estatut d’autonomia que exigia esquerra republicana de Catalunya.

L’any 1932 després que Ortega y Gasset fes un discurs de més d’una hora oposant-se a l’estatut, Azaña en va fer un altre de tres hores demostrant que si es volia el progrés d’Espanya era necessari enfortir la República i per a això era indispensable Catalunya.

El parlament després de retallar l’Estatut tant com va poder, el va aprovar a contracor. Després. La guerra.

Pocs anys després, guanyada la guerra en una anotació personal el caudillo va escriure (Viñas. Sobornos) La unidad es Franco. Sin Franco es la division y el caos. Humil com era.

La idea dominant en una bona part del poble espanyol i en la majoria dels seus polítics segueix sent en el fons actualment la mateixa.

Tard o d’hora apareixerà un corrent de pensament -Cotarelo, Gabilondo i alguns pocs més- amb capacitat per remoure la terrible inèrcia política espanyola ¿Pedro, Pablo?

Sigui com sigui i quan sigui, el plantejament que hauran de fer serà totalment diferent al d’Azaña.

Catalunya ara no vol un estatut d’autonomia. Vol col•laborar amb Espanya plenament i amb total llibertat.

La seva capacitat d’ajudar serà notablement millor.