He sentit per la tele que el sr. Mariano deia que impediria amb tots els mitjans de què disposa una cosa molt lletja que volien fer algunos politicos catalanes.
No m’ha quedat clar si faria res contra alguns economistes, alguns historiadors, alguns filosofs, alguns arquitectes, alguns enginyers, alguns escriptors, alguns periodistes, alguns lampistes, alguns metges… I sobretot sobre alguns alguns. Aquests són els que m’interessen més perquè jo sóc un d’aquests alguns alguns.
Em penso que només diu “polítics” o bé perquè creu que són els únics que volen fer aquella cosa tan lletja o bé perquè pensa que és contra els únics que pot fer res. Jo diria que és per aquesta segona raó. Deu saber -i si no ho sap en Moragues o la Soraya li explicaran- que dels tres mitjans -lleis , diners i armes- de què disposa un Estat per imposar ordre, només l’últim és eficaç contra una multitud d’alguns.
Les lleis –conjunt de legisladors i judicators- és el més fàcilment utilitzable, però només és eficaç contra politics. Té l’inconvenient que és lent. No en pot eliminar més enllà de mitja dotzena a l’any i tothom sap que és una espècie amb alta capacitat de regeneració.
I els diners? Quan les guerres eren de bon veure al cinema, el primer que feia l’exèrcit que assetjava una ciutat emmurallada, era tallar l’arribada d’aigua a l’interior. Tenia la pega que es morien de set tant els enemics com els amics. Aquest és el problema que té el Mariano per no seguir els consells d’en Montoro que si fos per ell... També és possible que algú de per llà baix s’hagi llegit un consell de Maquiavel al Princep quan ha conquerit el castell del seu enemic. Mata el teu enemic, però no li prenguis les seves propietats. Els fills del teu enemic et perdonaran abans la mort del seu pare, que la pèrdua dels seus bens. Volia dir, que amb els diners no s’hi juga. I que perjudicar la principal font de riquesa del país no és bo per a ningú.
I les armes, què? Al cap i a la fi no es pot negar que l’altre gallec que va ocupar el mateix càrrec que el Mariano no se’n va estar de fer-les servir sense gaire miraments i bé li devia explicar això el ministre d’aquell senyor, també gallec quan va fundar el partit del Mariano.
Aquests dies estic llegint un llibre de l’historiador Angel Viñas titulat “SOBORNOS, de como Churchill y March compraron a los generales de Franco”. No té res a veure amb la situació històrica actual però m’han sorprès dues coincidències amb l’actualitat. La primera evidentment és el títol de l’obra; “SOBORNOS” i la segona; l’actitud radicalment passiva dels dos protagonistes davant situacions extremadament greus, evidentment molt més les de Franco al començament de la segona guerra mundial. Aquell gallec de llavors i aquest d’ara han decidit no fer res i esperar que els seus contraris es matin entre ells. Als anys 40 brutalment i ara metafòricament.
No cal ser cap expert en res per veure el cordó umbilical que uneix Franco, Fraga, Rajoy, tres dels últims representants d’una cadena de pensament i d’actitud, iniciada fa molts segles i que també de fa molts segles ha significat un fre per poder adquirir la velocitat necessària per no perdre el tren imparable del progrés.
També és cert que aquesta cadena va estar a punt de trencar-se fa 80 anys, i que si bé es va reforçar per mitjà d’una guerra civil des de fa poc ha iniciat el seu debilitament definitiu. Rajoy serà l’última anella.
P.D. Demano excuses al poble gallec, sé perfectament que els pobles no són mai els únics responsables dels seus ciutadans. Però que els ciutadans sí que són responsables dels seu pobles, signifiqui el que signifiqui aquesta paraula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada