El quart manament.

Com que suposo, que ara no s’ensenya a l’escola, però s’aprèn a casa us diré que aquest manament al meu temps deia així “honraràs pare i mare”, i volia dir obeiràs el pare, faràs i pensaràs el que ell et digui, arribaràs a casa a l’hora correcta (que era la que deia ell) etc., ah, si i a la mare també.
Conseqüència d’això va sorgir allò de “De tal palo tal astilla”.

Ara tenim molt clar que ningú és responsable del que va ser o fer el seu pare, però continuem pensant que el refrany no anava gaire desencaminat.
A Internet hi ha una enciclopèdia, que no sé per què li han posat el nom de la nostra fillola Viqui.

Com que es veu que hi és tot i tothom, a vegades resulta entretingut jugar a trobar nissagues, per allò del tronc i l’estella.

Hi podeu trobar: Saenz de Santamaria, José Antonio, general molt addicte al seu Generalíssim. Va tenir l’honor de col•laborar en les execucions del darrers condemnats del franquisme. Va posar el bonic nom de Soraya a la seva filla.

Torres-Dulce, Antonio. Un dels jutges del TOP més eficaç. TOP, Tribunal de Orden Público, especialment dedicat a perseguir estudiants i obrers, no addictes al GMN, Glorioso Movimiento Nacional. Les places de jutges del TOP es cobrien per jutges que es presentaven voluntàriament per fer aquesta feina. Don Antonio va posar al seu fill el nom d’Eduardo.

Això i moltes altres coses tenen la importància que li vulguem donar en funció del judici que ens mereixi el franquisme en el seu conjunt. És molt probable, que aquet judici sigui força diferent en funció del lloc i del temps. És segur que els que el vam viure íntegrament durant 40 anys i a Catalunya, ens costi entendre que a la resta d’Espanya -si més no la meitat dels ciutadans- en tinguin una visió tan distorsionada. Només se m’acut que deu ser perquè allà la meitat de la població va guanyar la guerra i solament la meitat la va perdre, mentre a Catalunya la va perdre tothom.

Abans pensava que tants anys de franquisme havia conformat el pensament dels ciutadans d’Espanya, però ara m’adono que era al revés que si la dictadura va durar tants anys fou perquè la seva ideologia, i la seva manera de fer i fins i tot amb el tarannà, coincidia amb una gran majoria d’espanyols.

Aquestes dues maneres tan oposades veure els mateixos fets, expliquen en una gran part, l’enorme dificultat d’arribar a enteniments que resultin mínimament satisfactoris per uns i altres.

Però difícil, no vol dir impossible. I els catalans tenim el gran avantatge que ja ho hem pensat.

18 de novembre de 2014.