Pecat, delicte, error.

Aquestes tres qualificacions com a mínim, són les que em mereixo per voler la llibertat del meu poble.

Diuen:

La unitat d’Espanya és un dogma. És una veritat sagrada, i pensar res contra ella és un pecat i per tant em mereixo anar a l’infern. Els meus redemptors m’avisen, estic pecant de pensament paraula i obra. La pitjor herència que ha deixat el nacionalcatolicisme franquista ha estat que els seus hereus ideològics, biològics i politics, ara que el catolicisme ja no és el que era, han continuat raonant de manera dogmàtica, i s’han aferrat al millor dogma que han trobat a mà i que saben que és compartit per molts compatriotes: la sagrada unitat d’Espanya.

És un delicte. Durant 40 anys ens van dir que el règim de què gaudíem, era una democràcia orgànica. Gairebé ens ho creiem, perquè els dolents eren els d’aquella mitja Europa que es beneficiaven d’una democràcia popular. Tant un adjectiu com l’altre han desaparegut d’Europa. Ara ens diuen que a Espanya hi ha una democràcia constitucional, i aquesta ens diu que voler més llibertat pel meu poble és un delicte i m’han de tancar a la presó. I jo em pregunto: i si deixéssim de posar adjectius a la democràcia? Potser seria hora de fer una democràcia democràtica.

És un error, diuen els més saberuts. Estàs equivocat, em diuen, has de tornar a l’escola. I jo, a qui sempre m’ha agradat força llegir, llegeixo, que és el que s’ha de fer per aprendre. Llegeixo força. Història, economia, drets humans, drets dels pobles, sociologia, i moltes altres coses de tota mena.

Evidentment no pretenc dir que en sé gaire de tot el tema, però sí que puc assegurar i ho afirmo que com més llegeixo més clar ho veig: la independència de Catalunya, és factible, és necessària, és bona pel seus ciutadans i acabarà sent beneficiosa per a la resta d’espanyols perquè els ajudarà a fer un pas important per superar la càrrega secular que arrosseguen de pensament arcaic i que ja molts, sobretot joves universitaris, comencen a entendre. I en aquest camp sí que “poden”.