El Sr. González m’ha escrit una carta.

Jo hauria preferit que me l‘hagués escrit en català. Però me’n faig càrrec, no el domina prou bé. Val a dir que no l’he llegida sencera, perquè no l’ha publicada en un diari dels diversos que s’editen a Catalunya. Potser tan li feia que jo la llegís.

Al Sr. González jo el vaig votar fins l’any 1982. Sabia que l’havien elegit secretari general del PSOE l’octubre de 1974 al congrés socialista de Suresnes. En aquest congrés van decidir la “Resolución Política” que deia:

Punto 11. Reconocimiento del derecho de autodeterminación de todas las nacionalidades ibéricas.

I explicava: la definitiva solución del problema… pasa indefectiblemente por el pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación…

L’any 1938, jo vivia a Flix. Al meu germà gran que tenia 17 anys el van mobilitzar (la quinta del biberó) i tenia la missió amb uns quants com ell, de pujar al castell i quan veien venir avions fer sonar una sirena que sonava igual que la de l’Electroquímica, però com que no era hora de plegar tothom sabia què volia dir.

Arribaven uns avions i bombardejaven. Uns deien que eren els “nacionals”. Altres deien que eren els “feixistes”. Ja se sap que la gent als pobles parla per parlar. Sense solta ni volta. Per això agraeixo molt al Sr. González que m’hagi aclarit que els feixistes érem nosaltres. Els que entomàvem les bombes.

Ara entenc perquè allò que amb solemnitat i traïdoria van aprovar els socialistes a Suresnes el 74 i que el 77 continuaven defensant, el 78 es va convertir en fum.

El Sr. González va veure la llum l’11 de setembre de 1977 quan va veure el passeig de Gràcia ple de parafeixistes catalans, entre els que em trobava jo amb tota la família amb un nen de tres anys a l’espatlla, i amb molts milers d’amics i de desconeguts al voltant.

No va ser fins el 84, més o menys que vaig sentir en directe al Sr. Guerra, que també havia estat elegit a Suresnes i havia firmat aquella ”resolución política” en un míting fent costat al PSC. Allò que va dir de mi, en tant que català, em va fer venir ganes de vomitar. Mai més he pogut votar socialista ni espanyol ni català de cap mena. Per això dono gràcies al Sr. González, per haver-me confirmat en la meva convicció: no hi ha cap altra sortida.

Algú força enginyós, madrileny, deia que això dels “Junts pel si” significava “Junts pel 3%”.

Ben bé no és així perquè en realitat vol dir ”JUNTS PEL 100%”.