Legitimitats.

La gran majoria de conflictes que s’han produït al llarg de la història de la humanitat entre pobles s’han “resolt” amb l’ús de les armes. Ha tingut més raó, qui ha guanyat la guerra. I qui ha tingut més ”raons”, ha fet les lleis, que li han acabat donant legitimitat.

Encara que la història de la legalitat tingui una legitimitat tan feble s’ha d’admetre que existeix i que els beneficis que ha aportat a l’ordre tan necessari entre els pobles són certs.

El problema sorgeix quan els posseïdors d’un determinat poder legal, neguen la possibilitat de l’aparició de noves legitimitats per altres camins diferents a l’ús de la violència de la que en són exclusius propietaris.

Però existeixen. Existeixen des que la paraula democràcia va adquirir el sentit actual. Quan els grecs van inventar la paraula juxtaposant poble i poder, el contingut d’aquestes dues paraules no tenia cap similitud amb l’actual. Les revolucions francesa i russa van fer un pas notable en l’evolució del concepte poble, però no gaire en el concepte poder.

El grau de legitimitat de les lleis és molt variable, en funció de qui l’ha promulgat, quina autoritat s’atribuïa i en quines circumstàncies ha entrat en vigor. Segurament hi ha més condicionants.

Tant la redacció com l’aprovació de la constitució actualment vigent a l’estat espanyol, es va fer en circumstàncies de molt baixa legitimitat.
L‘aprovació la va fer la ciutadania en unes condicions socials dominades amplament per tres qüestions significatives:

La por (molta por a un cop militar).

La urgència (40 anys de dictadura fan tenir molta pressa per sortir-ne com sigui).

I la ignorància (no es va permetre la més petita discussió pública).

El plantejament era: o aquella constitució o continuar amb la dictadura.

La trampa era mortal de necessitat i allò que en va sortir era una democràcia formal però de baixa legitimitat.

Això ens dóna als catalans l’oportunitat d’aconseguir el 27 S una carta de presentació al món, que encara que la legalitat en sigui discutible la seva legitimitat no sigui qüestionable pel món de la jurisprudència, de forma que es pugui plantejar un conflicte de legitimitats, que necessariament l'ha de dirimir un tribunal o una institució aliena a les dues parts en conflicte.

Jo no en sóc entès ni poc ni gens, però tinc plena confiança en les persones que sé que estan compromeses a fons en el procés i que en són especialistes, com sé que hi ha persones molt enteses en economia, en fiscalitat, en infraestructures, en educació, en salut… persones que potser el seu nom no surt gaire als diaris ni gens a les tertúlies, però que hi són.

Aquest gruix de persones situades entre els polítics que donen la cara i nosaltres que anem a les manifestacions amb tanta alegria com entusiasme, donen una cohesió al conjunt realment excepcional.

El final no el coneixem, però la vivència del camí és insuperable.