La història de la humanitat avança en una direcció sovint poc clara. Als protagonistes de cada moment els costa molt veure-ho, però la direcció existeix, i més definida del que podem creure.
Convé mirar el panorama en salts de 50 o 100 anys per copsar en quin sentit es mou el conjunt universal tant de la política com de l’economia. Certament no es mou igual a diferents indrets, i moltes vegades va en sentit contrari segons miris al nord o al sud, a la dreta o a l’esquerra.
És allò tan difícil de definir i tantes vegades negat, que anomenem progrés. Però, existeix.
Hi ha fets polítics que sempre o pràcticament sempre van en la mateixa direcció i mai en la contrària i això ens fa creure que van en el sentit de la Història, sense jutjar-ne la seva qualitat política ni tan sols la seva conveniència.
Per exemple:
Passar de monarquia a república va en el sentit de la Història.
Passar de província a Estat independent, va en el sentit de la Història.
Allò que no ha de fer mai un país és donar passos, arriscats o no, en sentit contrari a la direcció que du la Història.
Alguns països han sabut aprofitar millor que d’altres els moments que es presentaven per fer passos significatius endavant, mentre que d’altres en millors condicions per fer-ho desaprofitaven una ocasió darrera l’altra.
El segle dinou fou un moment d’avenços notables a Europa. Sobretot a la meitat nord. Molts països de tot el món van aprofitar l’empenta de la història. Però no tots ni d’igual forma.
Posem dos exemples ben distants i completament oposats.
Per una banda, Japó. Fins el 1867, tancat en si mateix, no volent comerciar ni saber res de la resta del món enormement endarrerit en tots els aspectes, quatre canonades americanes li van obrir els ulls. En menys de 25 anys l’anomenada revolució Meiji va fer entrar el Japó a la Història de la humanitat amb tanta força que aviat es va convertir en una gran potència. No totes les conseqüències van ser bones, però de la primera línia de la Història ja no n’ha marxat.
Un altre exemple més proper i exactament contrari. Espanya. Tot estava passant a pocs centenars de quilòmetres i les seves classes dirigents es van dedicar a barallar-se per l‘escàs poder polític que quedava a Madrid. Amb monarques i generals –“espadones” els deien- d’un nivell polític perfectament descriptible. Van acabar de perdre el tren del progrés.
Tota Espanya? Tota no. Allà al nord-est el dong bei, que dirien els xinesos, uns quants havien endevinat que allò que passava a l’altra banda de la frontera anava de veres. No és que fossin ni més llestos, ni més honestos, ni més generosos que la resta de peninsulars, simplement van saber pujar al tren de la Història i un cop a dalt del tren van veure que s’allunyaven, i no n’han volgut baixar mai més.
Molt resumida aquesta és la realitat de les relacions entre Catalunya i Espanya. Som veïns propers en l’espai però llunyans en el temps.
28 d’agost de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada