Parlem? Amb qui?

Segurament a molts espanyols se’ls fa difícil parlar amb Catalunya. Les raons ells se les sabran, el que sí jo sé són les raons per les quals a molts catalans se’ns fa impossible parlar amb Espanya.

Per començar no podem entendre que cap autoritat política ni cultural ni mediàtica ni de cap mena hagi fet els últims 40 anys una condemna total del franquisme. Quan es va morir el vell assassí i van començar a aparèixer cares noves a la tele, li deia a la meva família: ara aquest senyor farà un discurs de desfranquitzacio. Recordava que feia poc a Rússia, Krusxev havia fet els seu discurs de desestalinització. Estava segur que algú faria una cosa semblant a Madrid. Primer pensava que seria aquell que deia que podia prometre i prometia, després aquell altre que afirmava que era demòcrata de tota la vida després d’haver jurat fidelitat poc abans a tot el contrari. Res de res. La gran decepció la vaig tenir quan van arribar al poder l’any 82 amb majoria absoluta els suposats antifranquistes. Ni discurs de desfranquització ni res que s’hi assemblés.

La segona raó és que no podem entendre com és que es doni per bona 30 anys després una constitució sense haver convocat corts constituents, per un parlament elegit semi democràticament i aprovada en un ambient dominat per la por i la urgència.

Bona part dels catalans no entenem que s’imposés sense cap anàlisi, ni discussió democràtica una monarquia, nítidament franquista, sense cap opció a preferir un cap d’estat elegit pel poble.

Deu ser falta d’imaginació per part nostra, però no som capaços ni de somiar un partit polític espanyol que faci alguna proposta sobre competències plenes i exclusives per a la Generalitat en educació, cultura, llengua, esports i en tot allò que afecta solament a ciutadans de Catalunya.

Podríem parlar d’economia, i potser també d’infraestructures, i de deute, i de fiscalitat, sempre que es fes en una taula rodona entre socis iguals, i que tinguin allò que és fonamental en tota negociació el dret a aixecar-se de la cadira.

Així i tot, la gran dificultat, al meu entendre insalvable és que abans de començar a parlar, cal un reconeixement recíproc que l’altra part té l’entitat jurídica necessària i suficient.

Parlem? Amb qui? De què?

M’agradaria molt que algú fiable d’entre els que insisteixen que s’ha de parlar abans de fer cap pas, intentés dibuixar, encara que fos una mica borrós,un panorama creïble.

Ja ho sabem que s’ha de parlar. Però després de fer el pas, no abans. Abans és impossible.

14 de maig de 2015.