dimarts, 10 de març del 2015

La llei s’ha de complir.

És la frase preferida de tota massa opinadora de qualsevol pelatge. I que consti que jo no ho nego. Però…

El protagonista principal del naixement de la gran nació espanyola, ens ensenyaven al meu batxillerat de 7 anys de durada, era Felip II. Hi ha dues de les decisions que va prendre, fa bastant més de 400 anys, que han marcat tant el caràcter i el tarannà espanyol que s’han mantingut plenament identificables fins avui. Amb variacions a la baixa una d’elles i a l’alça, l’altra. Una ideològica i l’altra geogràfica.

L’opció ideològica va ser liderar l’anomenada contrareforma, és a dir la lluita aferrissada contra qualsevol pas endavant cap a l’alliberament del pensament. Avui dia tothom parla a Espanya de les beques “erasmus”com si des de sempre l’estat espanyol hagi honorat el senyor de Rotterdam a qui es deu aquest nom, oblidant que els seus seguidors van ser perseguits i condemnats per la “santa” inquisició espanyola durant molts anys.

El pensament dominant a tota la classe dirigent tant en el camp de la política com del pensament ha estat des de llavors impregnat d’un perfum de dogmatisme, no solament en el camp diguem-ne conservador, sinó també entre els seguidors de doctrines liberals a partir de la influència de la revolució francesa.

Entre uns i altres, tirant-se dogmes pel cap van dificultar la possibilitat d’un veritable avenç, cap a la ciència, la filosofia o la política com feia segles que Europa es movia.

Quan parles de la falta de pensadors o científics als segles 19 o 20, tot seguit et sortiran amb Ortega i Gasset, i Ramon i Cajal, que sembla que siguin quatre senyors, però que només en són dos.

Per cert aquest últim es va lamentar; “al carro de la cultura española, le falta la rueda de la ciencia”, on clarament denunciava sense voler dues coses alhora: per una banda l’evident absència de ciència i per l’altra que la cultura espanyola era un carro.

Encara que avui dia hagi millorat tant la ciència com el pensament filosòfic en el conjunt de la societat espanyola, no s’ha abandonat una manera inconscient de defensar les idees dogmàticament i donat que els dogmes que defensava fins fa poc han caigut en desús, s’han substituït per altres que semblen més moderns.

La unitat d’Espanya i la Constitució, per exemple, són defensades com dogmes i en pura lògica qui en discrepi és un heretge. I amb els heretges no es discuteix res. Es condemnen i es … No, això no ho poden fer.

Un altre dia parlarem de geografia.

9 de març de 2015.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada