Transició i constitució.

Ara que estem a punt de fer una cosa similar, convé conèixer els errors que es van cometre fa quaranta anys. Com llavors, ara ens dominen dos estats d’ànim col•lectius: la por i la pressa.

Teníem por que la transició no acabés bé i teníem molta urgència.

Cap d’aquestes emocions són bones conselleres per fer passos sòlids, però són bones per empènyer el procés.

Fa alguns anys em produïa una gran estranyesa els grans elogis que arribaven d’alguns estats estrangers democràtics, sobre la transició a Espanya i la seva constitució.

Ara ho entenc una mica millor. D’entrada cal dir que cap país dels anomenats grans democràcies estén l’exigència de molta democràcia més enllà de les pròpies fronteres. A l’altre costat amb una mica en tenen prou.

La gran raó perquè lloïn tant la transició espanyola és perquè ells la van dissenyar, la van finançar, i van aprovar el resultat final.

Sense creure al peu de la lletra el que explica Cristina Martin, al seu llibre “Los planes del club Bilderberg para España” on diu que tot va ser una conspiració, la veritat és que s’hi va assemblar força. L’omnipresent Henry Kissinger, si bé preferia el tardo franquisme de Fraga que volia alentir qualsevol pas endavant, va acabar acceptant la tesi de l’amant de les monarquies Giscard d’Estaing que en volia imposar una, al país de sota (no només geogràficament) encara que fos donant suport al neofranquista Suárez a qui menyspreava. Per acabar de tancar la feina Willi Brandt, tòtem del socialisme europeu, va beneir i finançar a través de la fundació Ebert el doblet Gonzalez-Guerra.

Per acabar de deixar contentes i satisfetes les “grans democràcies” es va aconseguir que durant el canvi “només “ es produïssin unes 500 morts violentes. (La transicion sangrienta, titula al seu llibre Mariano Sánchez Sorel).

Què més podien esperar les democràcies? Un canvi d’imatge, uns governs obedients, i una economia entregada amb cos i ànima als interessos de les pròpies elits. Perfecte.

I la constitució, què? “Para quien es don Juan, doña Maria basta” pensaven francesos, anglesos i alemanys. Els americans segurament no coneixien el sentit de la frase castellana. L’opinió que mereixien i continuen mereixent el poble i sobretot els líders espanyols al nord dels Pirineus és perfectament quantificable.

Algú pot pensar que els alemanys haurien acceptat un senat similar per representar els landers? El anglesos, podrien tolerar un sistema judicial com el dibuixat a la constitució d’aquí? Els francesos s’empassarien un article 8? Els americans només volien les bases i que els governs espanyols no imitessin la revolució dels clavells de l’any anterior a Portugal (que va resultar molt més light del que es temia).

Té força gràcia que aquesta constitució que no volien de cap manera ni el fundador emèrit ni els líders del futur PP, sigui ara el gran dogma dels seus actuals dirigents i dirigits. Té gràcia, però no fa riure.

Déu hi faci més que nosaltres, deien als pobles davant de qualsevol desgràcia que no podien evitar.

Doncs això.