Aquests dies he sentit que volien traslladar el Senat a Barcelona. Em sem- bla molt bé. No sé a quin hospital l’ingressaran. Jo aconsellaria a Sant Pau on tenen un servei de cures pal•liatives per a terminals, molt eficient.
Hauria preferit, però, que comencessin pel Tribunal Constitucional, per iniciar el tractament de la madrilenitis macrocefàlica a què ha conduit el pla de cures de la hipertròfia secular de l’Estat, aplicat les últimes dècades.
L’atròfia feia molts anys que estava diagnosticada. El símptoma més repetit en deien “vuelva usted mañana”, però no s’havien posat mai a la feina per intentar una millora, fins a mitjans del segle passat, amb la dictadura agonitzant. Van aparèixer uns senyors (una quants d’ells es deien Lopez però el poble els deia l’opus) que tenien un pla. L’amo els va donar permís.
Recordaven el desig que Alfons XII, tornant de l’exili francès, va expressar a Barcelona “hacer de España un Barcelona”. Després de 100 anys d’aquell discurs aquests senyors van constatar que ni tan sols s’havia intentat res seriosament, i van tenir una idea. Si no es podia fer d’Espanya un Barcelona, sí que es podia fer de Madrid un Barcelona en el sentit que ho volia aquell rei de curta durada.
Calia que Catalunya deixés de ser el motor (li racionarien la gasolina) havia de deixar de ser la locomotora (això rai, no posant vies s’acabava el problema) però per això era necessari un nou motor i una nova locomotora: Madrid.
La demografia ens dóna un indici.
Habitants de Madrid: 1900 -540.000
1920 -750.000
1940 -1.100.000
1960 -2.260.000
1980 -3.200.000.
Tenien la mà d’obra, tenien tots els diners dels espanyols, tenien tot el poder polític autocràtic, i tenien quilòmetres quadrats disponibles de sobres.
I naturalment ho van fer. Madrid, ara, és una gran ciutat, amb molts bons serveis públics i privats, amb indústria, comerç, entitats financeres, seus de multinacionals de dintre i de fora, amb funcionaris de tota classe i de tot nivell. Es pot dir que l’operació ha estat un èxit ... per als madrilenys.
Deixant de banda quant ha costat i a qui, deixant de banda els efectes col•laterals d’haver concentrat en 7.000 Km.2 més habitants que en els 220.000 Km.2 del seu hinterland, deixant de banda que el 68% dels habitants del país estan a una distància mitjana de 400 semi poblats Km. de la capital, sorgeix la pregunta: És Madrid el motor de l’economia espanyola? Pot ser-ho? És sostenible aquest model? La resposta fa temps que se sap.
Un petit exemple per acabar. Aquest any s’ha inaugurat una de les obres públiques més importants pel comerç mundial i especialment per Europa. El canal de Suez ha ampliat la seva capacitat de pas de vaixells. Molt aviat, es triplicarà la quantitat de mercaderies, provinents de Xina, Índia, Indonèsia, Vietnam, etc. que arribaran al mediterrani. El port més ben preparat per rebre’n és Barcelona, però és molt deficitari en estructures ferroviàries, per distribuir-les per Europa. No solament pel maltractat corredor mediterrani, sinó per un altre corredor tan necessari com oblidat. La connexió entre la costa mediterrània i l’atlàntica a traves del corredor del Ebre, que uneixi les dues zones mes dinàmiques de la península ibèrica, i que podria cobrir tot el sud de França.
És evident que aquestes propostes no conjuguen amb aquell model del qual parlàvem abans. Ni tan sols és pensable.
Hi ha tres causes que arruïnen els pobles: La corrupció del seus dirigents, la ineficiència dels seus gestors, però la pitjor de totes és equivocar-se de model.
Ja us ho deia. El senat a Sant Pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada