Homes i pobles.

Naixem dependents i la nostra obligació és fer-nos lliures.
( J.A.Marina).

El somni vell
Sovint trencat
Duu l’etern nom
De llibertat.
(S. Espriu)

Els dos parlen de persones i de pobles. Si el teu poble no és lliure, tu no pots ser lliure.

Poetes i pedagogs, defensen el mateix amb mirades des de la persona al grup o des del grup a la persona. Som el que som en tant que formem part d’un poble.

Ni poetes ni pedagogs són especialment estimats per aquells que no creuen que la llei s’ha fet per a l’home i no l’home per a la llei, tot i proclamar-se seguidors d’aquell que va dir això.

Pedagogs i poetes parlen massa de llibertat, diuen, i massa poc d’ordre.

Un dilema és aquest: De què va més escassa la humanitat de llibertat o d’ordre?

L’altre gran dilema diu: Què és més urgent; produir el màxim de riquesa o buscar-ne una distribució equitativa?

I si els dos dilemes fossin el mateix?

Una ullada no cal gaire profunda al panorama universal detecta dos greus defectes destacables:

1. Un repartiment de la totalitat de la riquesa que ha produït el conjunt de la humanitat al llarg dels segles, totalment injust, fins extrems criminals. Per petit que sigui el nostre sentit de l’equitat, això resulta evident.

2. Una distribució del poder polític entre conjunts de ciutadans totalment irracional. Aplicar el mateix reconeixement d’estat independent i sobirà a realitats tan heterogènies com Xina o Andorra, Estats Units o Timor Oriental, només pot tenir una interpretació racional: el reconeixement jurídic com Estat independent, de qualsevol conjunt de ciutadans, és una pura ficció, creada i sostinguda pels mateixos grups de persones que al llarg dels segles s’han apoderat de la part del lleó de la riquesa universal.

Catalunya, està ara a punt de fer un pas endavant necessari per poder seguir existint, perquè en la realitat política universal o ets un estat independent o no ets res, no hi ha terme mig, i tot i saber el simple valor convencional que té el terme estat independent, cal aconseguir-ho.

Al fer aquest pas és convenient que no oblidi aquells dos defectes mundials, i apliqui la norma tan sensata que aconsella trobar solucions locals a problemes universals. Per petita que sigui l’aportació dels catalans -som exactament una mil•lèsima del total- pot ser exemplar en molts aspectes. I això és la nostra força.