És molt senzill.

D’entendre, vull dir. Fem una minilectura de la santa constitució i un parell de sumes.

Article 167:

“Els projectes de reforma constitucional hauran de ser aprovats per una majoria de tres cinquenes parts de cada una de les cambres”. Ergo el 40% dels senadors poden impedir tota reforma.

Article 69:

2) Cada província elegirà quatre senadors…

5) Cada comunitat autònoma designarà un senador més un senador per cada milió d’habitants.

Per exemple:

Catalunya: 4 províncies, 1 comunitat, 7 milions d’habitants, 16+1+7=24

Castilla Leon + Castilla la Mancha + Extremadura (La Meseta):
16 províncies, 3 comunitats, 5 milions d’habitants, 64+3+5 = 72

Resum: 7,5 milions de catalans tenen 24 senadors i 5,3 milions de castellans en tenen 72 (i el Sr Rajoy no para de declamar que ell defensarà la igualtat de no sé qui). I això és només un botó de mostra, i amb un n’hi prou.

Per això deia que és molt fàcil deduir que:

1. Qualsevol proposta de reforma constitucional proposada per Catalunya, en defensa dels seus interessos i competències, encara que sigui pel 100% dels seus representants, no té cap probabilitat de ser acceptada.

2. La probabilitat que qualsevol modificació constitucional resulti perjudicial a les competències i interessos dels catalans, és 10 vegades superior a la probabilitat del contrari. Aproximadament hi ha un senador català per cada 10 que no.

Tot això no és matemàtica pura, però s’hi assembla força.

Insisteixo. Aquest procés nomes té dos finals possibles. O bé s’aconsegueix la independència tan negociada i pactada com es vulgui, o bé 2 o 3 milions de catalans renuncien d’una vegada per sempre, per a ells i pels seus fills, a tot signe de catalanitat.

I jo estic segur de quin serà el final. La voluntat ferma d’un poble que confia en ell mateix, no té aturador.