Massa soroll.

Quan a l’ambient  hi ha tan soroll, és difícil dir res interessant. Fins i tot es fa dificultós pensar amb certa claredat. Es barregen conceptes i camps. És gairebé impossible aprofundir una mica.

Qualsevol de nosaltres si passegem per un carrer  brut i ple de papers per terra -com la platja de Vilanova l’endemà de la revetlla de sant Joan- no tindrà gaire mal de cor si tira una pell de plàtan prop d’una paperera. Qualsevol de nosaltres si entra en un hotel de  primera de terra lluent, no li passarà pel cap, deixar caure un paper de caramel.

Normalment no passem ni per un lloc lluent, ni per un carrer molt brut. La pregunta és:  A partir de quin nivell de netedat o de brutícia, actuem a favor d’una o de l’altra opció?   Segurament no és una fina línia roja -com agrada dir ara- però segur que és una franja més o menys ampla en funció de la nostra voluntat  d’humanització.

Evidentment estic parlant de corrupcions. Es diu que a Singapur, si t’enxampen tirant un paper per terra, et pots passar un dia a la comissaria i haver de pagar una multa considerable; evidentment els carrers estan molt nets. Es diu que a la Xina si no subornes algú no aconseguiràs un bitllet de tren. I evidentment ningú ho considera corrupció. A la Xina i a Singapur, la matriu cultural és la mateixa: la xinesa. La corrupció hi és sempre i a tot arreu allò que diferencia un lloc d’un altre és la forma en què queda amagada o publicada.

Un dels signes de majoria d’edat política  d’un país és la pèrdua d’innocència dels seus ciutadans.

L’efecte secundari més notable de la dita transició política produïda per la mort del dictador els anys 70, va ser el fenomen conegut com “destape”. La sexualitat, la libido, l’erotisme van presentar-se en públic. Allò que quatre dies  abans existia amagat es va presentar en societat amb grans mostres de disgust  per part d’autoritats civils i religioses que volien fer creure que allò era culpa del  llibertinatge inevitable si es feia un pas cap a la llibertat política. El poble, al principi es va quedar bocabadat (encara recordo la cara d’astorament que feia l’encarregat de la fabrica un magnífic exemplar d’home seriós vingut de Huescar -Granada- digne pare de família ensenyant-me la seva admirada Marisol a l’Interviu) però tot seguit va entendre que tot era un pas endavant, que acceptar la realitat tal com és, era l’única manera per millorar-la. Que amagar vicis i virtuts és condemnar-se a quedar petrificat en nom de l’ordre dominant.

La corrupció existeix. L’exercici del poder sempre l’acompanya, com el soroll per molest que sigui, acompanya tota màquina. Seria millor que no fes tant soroll, però ningú vol parar la màquina per evitar-lo.

La màquina -el capitalisme- que tots donem per útil i que ningú ha trobat un sistema alternatiu millor que sigui realista  funciona fent molt soroll i de moment no podem pensar en res més que lubrificar totes les peces perquè no en faci tant.

Fer veure  que ens escandalitzem com si fóssim àngels; ¿els àngels es comuniquen per Internet? em sembla pueril. Per lluitar de veritat contra la corrupció, comencem per definir-la. Certament ens fa mal al cor constatar les enormes diferències de riquesa entre uns extremadament rics i altres miserables, però, això és corrupció? O bé és simplement conseqüència lògica d’allò que tots volem i que uns aconsegueixen  i altres maldem per fer-ho.

Si posem al mateix sac allò que és corrupció, que allò que és ser ric, segurament no eliminarem la primera, ni avançarem cap a l’equitat entre els humans que al meu entendre és el problema més greu que afecta la humanitat. Evidentment que cal lluitar contra la corrupció, però tenint clar que és un efecte secundari d’un mal molt més seriós.

17 d’abril de 2013