Matemàticament parlant.

I el càlcul de probabilitats són matemàtiques. I les estadístiques també, com saben els sociòlegs entre d’altres.

En matemàtica existeix un concepte anomenat “suma sigma” (la maquineta que faig servir no té lletres gregues) que consisteix en sumar unitats coherents entre si, però que tenen algun o alguns valors diferents. És a dir, és la suma dels productes de cada unitat pel valor de la variable o variables en aquell punt (d’aquí va néixer el concepte d’integral).

Dit i oblidat, seguim. En democràcia  s’admet que cada individuo té un vot igual de valuós que qualsevol altre, i com que de moment no hem sabut trobar cap altre sistema més equitatiu l’hem de donar per bo. Això a l’hora d’anar a votar, però tot el que passa abans i desprès  de les urnes es pot estudiar no tan igualitàriament.

Cadascú de nosaltres és posseïdor en referència a qualsevol model de relacions entre persones de dos valors, que podríem denominar la seva aptitud i la seva actitud (aquestes paraules les feia servir l’Opus per reclutar seguidors). L’aptitud inclou totes les capacitats de l’individu per fer una feina ben feta, així com la seva capacitat d’influir en el seu entorn. L’actitud és la mesura del seu entusiasme i dedicació  a l’obra.

En el procés que Catalunya està immersa de ple avui dia, la part més important, no és la que surt als diaris, o a les tertúlies radiotelevisives, que majoritàriament són anècdotes explicades per individus amb afany de protagonistes sabedors de secrets. Allò veritablement important és el conjunt de persones posseïdores de grans aptituds en el seu camp -economistes, sociòlegs, historiadors… fins i tot filòsofs- compromeses en el procés, i compromeses amb una actitud digna de tot elogi.

Vaig llegir fa poc un sociòleg basc que deia que una de les coses més interessants del procés nacional d’ells era precisament que en una enquesta s’havia detectat que l’actitud dels votants aberzales doblava en entusiasme, respecte al propi projecte, la dels altres grups respecte al seu, si bé l’aptitud potser no era la convenient (això ho afegeixo jo).

Certament  la possibilitat de mesurar aquestes dues quantitats és força difícil. Podríem suposar que l’aptitud varia entre 1 i 10. Ningú té una aptitud 0. Tothom val per alguna cosa. Quant a l’actitud en referència a la qüestió que sigui suposarem que pot prendre qualsevol valor entre -10 i +10. I aquí si que poden aparèixer zeros. Persones totalment indiferents al tema, però que evidentment  poden votar. 

                 

    Si bé la suma, sigma d’aquests valors, es pot aconseguir per mètodes estadístics, es pot veure una aproximació  a l’estat de la qüestió analitzant  dos fets de l’any passat.

Les manifestacions de l’onze de setembre i del dotze d’octubre. A la primera hi va assistir entre sis-cents mil i un milió i mig de persones i a la segona entre sis mil i quinze mil. Tant la relació entre les quantitats màximes com entre les mínimes és d’1 a 1oo. Agafant el mínim de la primera i el màxim de la segona, la relació és d’1 a 40. És evident que qualsevol consulta que es faci estarà molt lluny de cap d’aquestes dues relacions. Què fa que aquestes relacions divergeixin tant? Doncs el factor “actitud” que inclou entusiasme , esperança , il·lusió…

 Així  que tots aquells que no posseïm una aptitud significativa, sí que podem participar amb una actitud de confiança amb nosaltres mateixos i amb  aquells que sabem que hi estan compromesos. Fins i tot alguns politics.

3 d’abril de 2012.