divendres, 15 de març del 2013

Models d’estat.


Allò que fa gairebé impossible una solució lliurement pactada entre Catalunya, i l’estat espanyol és precisament el model ideològic, econòmic i geogràfic que ha anat adquirint aquest estat al llarg de gairebé cinc segles. 

La ideologia dominant -no massa dissimulada- encara avui dia és la d’un imperialisme que pot renéixer en qualsevol moment, i per això cal mantenir la unitat com a principi sagrat que no pot ser qüestionat. No se’n pot ni parlar, ni fer-ne interpretacions que sempre seran sacrílegues.

La sacralització de qualsevol idea o principi, xoca frontalment contra tot intent de modernitat.

El model econòmic tradicional, no s’ha basat mai ni en el comerç ni en la industria, que sempre han tingut una consideració de segon ordre, excepte des de fa uns 150 anys i només als dos territoris marítims que feien frontera amb Europa, tocant a França. S’ha cregut des del centre polític de l’estat que es podia aconseguir la modernització de l’economia, saltant-se els passos necessaris de la indústria i la competència, anant directament a les finances i l’especulació.

El resultat ha estat desastrós.

El model geogràfic que va iniciar Felip II, fa 450 anys, és, possiblement, la causa més important dels models ideològic i econòmic citats. La tria de la capital de l’estat, ha condicionat de manera significativa, la història de l’estat espanyol. Ha dificultat el comerç marítim internacional, durant segles l’únic important i encara avui dia imprescindible. Ha posat barreres a l’intercanvi d’idees, de filosofies i de ciència. Ha creat una maquinaria d’estat hipertrofiada, enormement difícil de maniobrar i impossible de modernitzar

 És interessant llegir si podeu “Espanya, capital París” de Germà Bel, o ”Madrid és una illa” d’Oscar Pazos (dels dos hi ha versions en català i en castellà), que ajuden molt i molt bé per aprofundir en aquests temes.

Aquestes tres característiques de l’estat espanyol ajuden a entendre – i hem deixat de banda la qüestió fonamental de la llengua- la pràctica impossibilitat que hi ha que qualsevol  govern de Madrid del color que sigui faci una proposta sense trencar tot el model d’estat que suposi una base  per poder iniciar un diàleg. Si més no durant força temps.

Diuen que dialogar sempre és bo, però, sempre? Chamberlain i Daladier,  van fer bé  d’anar a dialogar a Munic ara fa 75 anys?

15 de març de 2013.

1 comentari:

  1. No vull ser demagog ni caure en simplismes però a resultes de la meva activitat professional molt vinculada al món àrab cada vegada veig un paral.lelisme més evident entre la cultura-conducta- valors espanyolistes i els àrabs.
    Gran part dels territoris espanyols porten molts més anys sota la influència àrab que no pas la judeo-cristiana. És cert que la Catalunya vella també va ser arabitzada força anys, la meitat si fa no fa, però a l'hora també s'alimentava d'una important influència dels Francs del nord.

    La cultura àrab no té cap mena de vocació industrial-productiva organitzada. No hi ha interès en explorar més enllà de la pura artesania anàrquica. Sistematització de procesos que impliquen treballar en equip, compartir responsabilitats i èxits, millora individual per a un millor benestar col.lectiu, són valors inexistents en la seva cultura i forma de veure i entendre el món.

    Tot això, òbiament implica un model d'estat, una concepció de la societat molt particular i singular.

    Libanesos financers, Egipcis especuladors, Sunites esclavistes, Saudis guerrers imperialistes, etc,... són cares d'un mateix diedre i tanmateix un mirall de la societat española.




    ResponElimina